CAMARGATE.

CAMARGATE (la choni i la chula)
Crònica i entrevista sobre la representació del passat 13 de març al TEATRE EL FOMENT DE MARTORELL.   
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Jorge-Yamam Serrano.
REPARTIMENT: Cristina Gámiz ( Sànchez Camacho), Anna Sabaté ( Victòria Álvarez), Pep Durant (cambrer, detectiu, Jordi Pujol Ferrusola).
Quan entrem al teatre ens trobem amb un tou de draps llençats sobre els seients de la platea, primer sembla que han de ser tovallons, però si s’agafen veiem que son draps bruts, comencem bé, només entrar ja ens han llençat els draps bruts, m’assec i m’alegro que els draps brut no siguin mocadors usats.
 La obra, amb un únic escenari i dos personatges principals es una recreació de la conversa  que van tenir Alicia Sánchez Camacho (en aquell  moment líder del PP a Catalunya) i Victoria Álvarez (ex amant de Jordi Pujol Ferrusola) i que va ser gravada per la agència METODO 3 al restaurant LA CAMARGA seguint ordres d’algú que encara no es sap oficialment qui va ser, les conseqüències d’aquesta conversa tots les coneixem si fa, no fa l’escàndol polític i social i el que va significar per les dues persones implicades, especialment per Victoria Álvarez que al cap de poc temps es va convertir en una joguina trencada per la política i els mitjans de comunicació.
 La veritat es que es pot ben ve dir que l’art imita a la vida, però també que la vida supera l’art i la més retorçada de les ficcions
Quina devia ser la sensació que varen tenir els implicats en la obra quan van sentir les gravacions originals entre les COMPI-CAMARGI?

JORGE-YAMAM:
Ens vàrem acollonir molt però ens va acollonir molt més treure-ho a la llum perquè hi ha aquest avis, no? Aquella roda de premsa en que ella (Alicia Sánchez) amenaça a qualsevol mitjà periodista... o qualsevol “ente” que faci difusió d’aquest material, però ens vàrem assessorar i aquí estem.

Però es clar a aquest personatges se’ls ha de posar cara i veu i les dues actrius s’hi posen i en una mica més de la hora que dura la obra no en surten, però la veritat els seus personatges fan una mica de cosa i a la hora de representa aquests personatges reals un sembla estar veient una mena d’extraterrestres, la veritat supera la ficció?



CRISTINA GÁMIZ.
Si..., si... es curiós, perquè nosaltres veiem que son persones contemporànies, que estan a la nostre societat i en canvi hi havia una gran dificultat en encarnar-les perquè tal com dius la realitat supera a la ficció, realment ens teníem de posar a la seva pell, un abric molt gran i ha estat tot un viatge, al final ens em fet  “amigues” dels personatges (teatrals) però al començament les vàrem trobar molt allunyades, tot i ser de la nostra època i que conviuen amb nosaltres.

Es a dir que son personatges que viuen en una mena de bombolla en el nostre mon, com si estiguessin en un mon apart.

ANNA SABATÉ.
Si, estan fora, de vegades quan les escoltes ... quan el director ens va donar la noticia de que volia fer aquesta obra i a més a més que volia fer-la amb nosaltres i clar, d’entrada no es que vingui molt de gust ser aquest personatge, però després el jutges i veus que es una persona... d’un altre mon... però quan el comences a treballar comences a veure que no es tant d’un altre mon... que tots tenim una part miserable... d’alguna manera es com una història de baixes passions i es com totes les històries, persones que tenen molt interès la una amb l’altre i que es fan amb les que tenen més poder i que sembla que estan per sobre de tot i estan bastant trencades per dintre... es la mateixa història un cop més .

Quan un veu la obra, veu els personatges s’acollona que gent de calada tant baixe pretengui influir en l’esdevenidor d’un país, en la seva política.

JORGE-YAMAM
Acollona una mica posar un mirall –que no em volgut veure- perquè moltes coses les sabíem    -el 3 per cent ho sabíem- això es del 2010, surten tots aquells implicats... moltes coses les sabíem , però d’alguna manera era com no voler-ho acceptar com a real, doncs aquí posem un mirall com dient: no t’escaparàs i ara veuràs l’alçada de qui ens governa, perquè no només son elles, també parlen i mostren qui ens governa o ha governat, tant a Madrid com aquí com a tot arreu, perquè tothom te els seus Bárcenas, els seus Pujols Ferrusolas... en fi es això i no t’escapis.

La representació d’aquests personatges amb un comportament tant proper a l’esperpèntic pot donar molt joc a caure a la caricatura i fer una mena de versió del POLÓNIA.

CRISTINA GÁMIZ.
Pors n’em tingut moltes perquè son personatges que la gent els veu a la televisió, no te res a veure interpretar un personatge fictici que tothom s’ha fet una idea però que no existeix, però la gent posa la televisió i las veu, a elles i això era un plus que ja et remet al POLÓNIA, la caricatura... però las em abordat més com uns personatges de ficció més, treballant els seus trets reals, al final hi em arribat, ens assemblem, la gent ens reconeix... però hi em arribat des de dins

ANNA SABATÉ.
I a part que dèiem que ens feia por fer una caricatura, però es que elles mateixes ja son una caricatura, son excessives de natural, es a dir que no arribàvem, ni que volguéssim arribar-ho a fer massa exagerat... al contrari, el Jorge ens empenyia  amb “més, més” perquè sents la conversa real i encara es més brutal... ni s’escolten, es trepitgen, el ritme es trepidant, riuen com a cleques... almenys la Victoria Álvarez... son molt excessives elles

JORGE-YAMAN.
Son intenses, riuen el que riuen i com riuen... fan els comentaris que fan i amb un to... un ritme tant... has de ficar-te en la realitat: i la realitat es aquesta.

Aquest teatre documental, de vegades corre el perill de potser amb el temps esdevenir una mica fora de lloc, però això passa amb gran part de les obres ja siguin literàries, dramàtiques o cinematogràfiques (perdó, audiovisuals), però en el teatre documental potser el risc es més gran, o no?

JORGE-YAMAM.
Jo en principi no tinc pas por, però ha sorgit la necessitat de que fem aquesta obra, la em fet i durant la contractin o hi hagi interès... hi ha una cosa curiosa, em hagut d’actualitzar-la moltes vegades, aquesta es la versió 1.1, perquè parlem de la realitat i la realitat ha canviat tant i del que estem comentant –per exemple en SUMARROCA- de lo de SUMARROCA fa 2 anys i fa poquet el van ficar a la presó sense fiança ... i això ha anat passant amb moltes de les coses que aquí es parla, per això em anat actualitzant per això mentre això passi i la gent li segueixi interessant... una cosa es que potser d’aquí tres anys no tingui interès, però potser després d’aquí deu anys torni a estar d’actualitat.


CRISTINA GÁMIZ.
I també es veritat que des de la direcció i dramatúrgia –que hi ha una feina molt gran- tot i que sigui un teatre documental hi ha molta feina, realment s’ha treballat tant perquè la gent que no tingués tota la informació o no estigués al cas de tota la història també veiés interès en la obra per si mateixa... penso que pot tenir més vida més enllà del moment i situació .

JORGE-YAMAM.
Si, ho vàrem fer a Madrid i va funcionar com... com un tiro, no? Pensàvem: la gent no coneix això, no ho entendran... no vam subtitular... la obra es en castellà, però hi ha trossos en català... i va funcionar de primera, reien... ho entenien... i flipaven.. i tot...

Quan es tracta de representar personatges reals, actuals i propers (geogràficament, clar) es pot arribar a conèixer als personatges representats?

JORGE-YAMAM.
Jo he parlat quatre vegades amb la Victoria...

ANNA SABATÉ.
Jo també he parlat un cop amb ella....

JORGE.YAMAM.
He parlat amb gent de METODO 3... em tingut trobades molt frikies, molt especials... però pràcticament totes molt agradables, teníem por, clar de qui contactaria amb nosaltres... però amb tingut “Ángeles de la guardia” diguem-ho així.... de la guàrdia total, perquè... van passar molts assessors polítics per allà, per les sales.

PEP DURANT.
I els que no sabem que han vingut d’incògnit... segur...


JORGE-YAMAM.
I “enviados”.... han enviat a gent a veure...ha estat emocionant... i crec que estem tocant un tema que t’has d’implicar no pots parlar d’un tema si no t’hi fiques... has de prendre riscos ...

Però ves per on el personatge de Jordi Pujol fill no s’ha vist massa als mitjans, almenys fins ara

PEP DURANT.
El que jo dic aquí ell ho diu... es real, la Victoria ho explica que va ser així com es van conèixer, les poques vegades que ha sortit per la televisió, la imatge que tenim d’ell ... i m’he limitat a el que teníem a la gravació del que explicava la Victoria d’aquest senyor, be darrerament si que le’m vist molt a la tele, a la comissió del parlament... te la pinta de catxondo.. un  còmic interessant ... una bis còmica.

CRISTINA GÁMIZ.
Un vividor, com tots els bons personatges mafiosos... son atractius no?...

I parlant de màfia es pot dir que aquesta obra, la situació ens parla de dues persones que volen arribar, sigui com sigui al preu que sigui a d’alt de tot.

ANNA SABATÉ.
Cada una amb les seves armes  amb els seus recursos.

CRISTINA GÀMIZ.
Necessiten... el que vàrem descobrir fent-les es que necessiten el poder, es com una addicció... son persones molt buides....

JORGE-YAMAM.
I la seva motivació refermar-se personalment, en el seu ego, es la necessitat que fa que entenguis perquè fan el que fan i diuen el que diuen...


CRISTINA GÁMIZ.
I es un mon on has d’anar ben armat... en certa manera s’entén que tot se’n pugui anar capa on va... si has d’estar al mon empresarial (Victoria) i al mon polític (Camacho)... has d’estar ben armat.

JORGE-YAMAM.
I es un mon d’homes: importantíssim ..

ANNA SABATÉ.
Elles son molt masculines...

JORGE-YAMAM.
Un mon d’homes i les dones en les esferes de poder ja siguin empresarials o polítiques... ostres, que difícil, no? Les parts mitges estan canviant, però el poder poder...
 
En fi una obra que no es una comèdia, no es un drama, es un esperpent real com la vida mateixa i que si et treu un somriure, al cap d’una estona aquest somriure se’t congela, es teatre documental, però també es ficció real, es la vida i les seves misèries, es un mirall.


JOAQUIM PARERA