DE TXEKS I RUSSOS. Crònica del concert celebrat el passat 12 de març al auditori.
.DE TXEKS I RUSSOS.
Per Joaquim Parera
Crònica del concert celebrat el passat 12 de març al auditori.
Director: Kazshi Ono.
Intèrprets: O.B.C. –Orquestra Ciutat de Barcelona -, Gautier Capuçon- violoncel-
Repertori: WILDE SUITE (Hector Parra), CONCERT PER A VIOLONCEL I ORQUESTRA EN SI MENOR (Antonín Dvoràk), SIMFONIA Nº 5 EN SI BEMOLL (Sergei Prokòfiev).
De vegades un es pregunta si cal posar títol a les peces de Hèctor Parra, la similitud tant estètica com musical i atonal amb cada una de les seves obres converteix les seves composicions en indistingibles l’una de l’altra, això es el que passa amb la seva WILDE SUITE, una suite de la seva òpera WILDE, L’HOME DELS ULLS TRISTOS, en aquesta composició com en totes les escoltades anteriorment al auditori es repeteixen els mateixos tics i les mateixes fórmules, això si hi ha una mica de melodia, uns 45 segons, 45 segons de melodia en una peça de 25 minuts no està gens malament.
Parra va seguir fent el de sempre, o be millor dit ens va ensenyar el de sempre, perquè no puc jutjar la peça escoltada el passat dia 12 perquè desconec com es la resta de la òpera o sigui que es pot dir que en aquest punt la meva crítica es en certa manera incomplerta i inadequada, així que crec que tindria de deixar tranquil al Senyor Parra amb les meves crítiques sobre les seves reiteracions i fer jo una mica millor els deures.
Tot sigui dit, al final de la peça em va assaltar una estranya emoció al pit que em va fer aguantar la respiració, segurament perquè la emoció de la obra se’m va quedar a dintre i va decidir no sortir fins al morir les darreres notes, potser era aquesta una peça que es feia sentir a posteriori, no ho se...
Per altra banda el concert per a violoncel i orquestra de A. Dvoràk va ser un exercici de melangia i nostàlgia, el concert composat entre els anys 1894 i 95 i després de passar alguns anys als Estats Units es un homenatge a la seva Txèquia natal, als seus boscos, les seves danses, la seva música... i amb el violoncel o va aconseguir, Gautier Capuçon com a solista era l’encarregat de personificar el compositor mentre que la orquestra eren els seus records i sentiments, la direcció de Kazushi Ono ens va fer oblidar la figura del director i ens va centrar en la composició en si, amb tota la seva bellesa tardo-romàntica, la seva melodia, el leit motiv inicial que va desapareixent en el segon moviment i la seva recuperació distorsionada en el tercer moviment.
Per acabar a la segona part la simfonia nº 5 de Prokófiev ens parlava de la guerra, la seva simfonia composada l’any 1944 quant la segona guerra mundial estava en la seva etapa més crua i amb una Rússia que va patir el pitjor d’aquella guerra, en que ciutats complertes van ser destruïdes, amb milions de morts i un dolor que es va quedar ficat en el cor de la gent.
Aquesta simfonia era un homenatge a tot el poble rus que va lluitar i morir una mena de simfonia heroica, grandiosa, caòtica de vegades, nerviosa i desesperada, però això si: sempre posant per davant l’heroisme de la lluita i l’alliberament del poble rus.
Va ser aquest un programa impecable en la seva execució, que transmetia emoció que es precisament del que es tracta, potser va ser un programa una mica massa llarg, potser per la peça de Parra al començament, però així i tot va ser un molt bon programa.