ENTREVISTA A OLALLA MORENO
ENTREVISTA A L’ACTRIU OLALLA MORENO.
(Per Joaquim Parera
A mi els comptes no em surten, jo vaig veure al cinema a aquesta noieta quan era una noieta ara fa 20 anys en el segment L’OLFACTE dirigit per Isabel Gardela del llargmetratge conjunt EL DOMINI DELS SENTITS (1996), a A LOS QUE AMAN d’Isabel Coixet, també ha sortit en moltíssimes sèries : NISSAGA DE PODER, KUBALA MORENO I MANCHÓN, DES DE EL BALCÓ, LALOLA, EL MINISTERIO DEL TIEMPO..., a més de gran quantitat d’obres de teatre.
Quan la vaig tornar a veure la passada festa de l’estiu del cinema català i la veritat es que em vaig quedar de pedra, estava igualeta!!!
Aquesta actriu va començar , com totes picant fort, els mitjans es van fixar en ella, la revista FOTOGRAMAS la va descriure com EL DOMINIO DE LA VOZ i es que aquesta dona te una veu agradable i ben timbrada i uns ulls que miren i es deixen mirar.
Es una actriu brillant i intel·ligent, que es pren la seva professió amb calma i seriosament i es una d’aquestes persones que encara que el seu mon s’ensorri mai et negarà un somriure.
I a una actriu que ha treballat tant, ha fet coses tant variades un no deixa de preguntar-se, com li va ara, després de tants anys de carrera.
OLALLA MORENO.
Estic molt be, jo personalment em trobo millor que quan vaig començar, perquè quan vaig començar, els meus inicis van ser molt brillants, però a nivell personal –degut a la edat que tenia, era joveneta, es una època emocionalment moguda, passen moltes coses...- doncs a mi al començament quan vaig començar em va costar molt el compaginar la vida personal amb la laboral, anava més ràpid la laboral que la personal... i ara que ja soc més madureta, que estic més feta estic molt millor..., em sento més tranquil·la, no visc les coses amb tanta intensitat..., no es tot tant greu ni tant important..., em sento millor.
I això se li nota, en la manera de parlar, de moure’s, de mirar... i potser es gràcies a una carrera feta sense presses, fent una bona feina, debutant en EL DOMINI DELS SENTITS en que era tot ulls i veu en el segment dirigit per Isabel Gardela.
OLALLA MORENO.
Si, era un personatge bonic, perquè era un personatge jove, si be es veritat que era un personatge que passava per diferents etapes, edats... i era molt efervescent..., era una buscadora, be, ho recordo... a més la Isabel (Gardela) es molt maca... ho recordo... com una experiència molt bonica i si, es veritat, va ser el primer no que vaig fer?.
Hi ha gent per qui l’art ha de mostrar fora de tota forma una manera de perfecció quasi matemàtica i s’oblida de la emoció, però l’art, per arribar al cor de les persones ha de ser molt més que perfecte, pot ser fins hi tot imperfecte, però com viu l’art un artista? com el sent?
OLALLA MORENO.
Per mi l’art no es una cosa merament intel·lectual, per mi l’art es una cosa purament emocional, procuro no viure les coses –les que jo faig i les que veig, eh?- des de la intel·lectualitat, si no des de el sentiment, sempre ho he dit, les coses –tant un quadre com un llibre, com una pel·lícula, com la música..- penso que son coses que van directes al cor, no van directes al cap, es cert que moltes vegades es volen transmetre missatges, explicar quelcom..., però per mi... jo ho visc més des de el mon emocional i te més a veure amb els sentiments, si t’agrada una cosa t’agrada i no val la pena tampoc anar molt més enllà, a més, amés, quan una cosa està ben feta i ens arriba... i si no, no ens arriba, no? Per mi es això per mi connecta amb els sentiments i les emocions.
Quan una actriu interpreta, amb la força que pot arribar a sortir de dintre seu, fins a on arriba la seva implicació?
OLALLA MORENO.
Afecta de forma molt mínima, no soc d’aquelles actrius que quan fan un drama van per casa seva tallant-se les venes o si està fent una comèdia resulta que després va fent salts per la vida, potser que tinguis traces d’alguna cosa... està més vinculat amb el tema d’obsessionar-se de com fer-ho, potser que somniïs, pots tenir malsons relacionats amb el : no ho faré be, no m’ensortiré... que difícil..., però adoptar el personatge de forma vital com que t’obsessioni en la teva vida... jo no soc d’aquestes..., em moriria si fos així, a casa em dirien alguna cosa...
Però això no implica distanciar-se de el que es fa.
OLALLA MORENO.
Quan ho fas vas a per totes, no pots mantenir una distància, però arribats a aquest punt de la meva existència ja se diferenciar qui es la Olalla i qui es el personatge, gràcies a deu, ai8xò no vol dir que en el moment en que el treballes... per exemple, ara me’n recordo que quan vaig fer el NITS BLANQUES al lliure amb la Carlota Subiros era un personatge que tota la estona estava en un estat com amb tot a flor de pell, es cert, acabava esgotada, però era un esgotament de la Olalla com a actriu que ho dona tot en un moment determinat i arriba a casa i necessita dormir i descansar, no pas perquè el personatge afectés a la Olalla, saps? Ara, en el moment de fer-ho: A POR TODAS, sempre.
Un actor es un intèrpret, un traductor de fet, ell es dedica a traduir uns sentiments, unes paraules amb la seva veu i el seu cos, si algú –l’espectador- vol trobar algun missatge, alguna veritat, això ja forma part d’ell mateix i cada espectador te la seva pròpia veritat.
OLALLA MORENO.
Jo no busco respostes perquè a més a més jo no soc l’epicentre del que estic fent, jo formo par d’alguna cosa, d’alguna pel·lícula, o d’una sèrie, o d’un espectacle..., es l’espectacle o la sèrie o la pel·lícula que significa alguna cosa, jo soc una petita part d’allò, jo no puc ser la emissora epicèntrica de tot plegat, perquè no tindria sentit. Formo part d’un tot, es una feina de molts.
Pot ser que un personatge sigui una cosa molt llunyana a tu i t’ensenyi coses i penses: les podria aplicar, m’agradaria semblar-me... per exemple jo vaig començar a ser actriu perquè m’agradava la Scarlett O’Hara, que es una cosa que es bastant llunyana a mi, jo tendeixo a ser una mica més Melània, la altre... i a mi em fascinava, clar que pot ser que facis personatges molt diferents i diguis: ostres, es veritat, no? Com reacciona, com fa...el que fa, perquè ho fa... però després t’haig de dir que un es un, eh?. Un es qui es i així vas, pot ser que al llarg de la teva vida vulguis modificar coses que et fan mal, però tu ets qui ets.
Però que en treu un actor/actriu del que fa, de que dona de si mateix al espectador?
OLALLA MORENO.
Es difícil perquè es una cosa més emocional que mental, no ho se, jo em sento molt plena... per mi es el transmetre alguna cosa... emocions, sentiments... ser el transmissor de coses i poder sentir-les i viure-les , e aquest moment... imaginar, crear... es molt satisfactori, no se..., després el públic, que et dona? Les ganes... el retruc normalment jo sempre l’he tingut positiu...
Però cap a on va l’art amb l’excés de comercialitat, de banalització?
OLALLA MORENO.
Jo crec que fem el que podem, es fa el que es pot, pensa que hi ha una crisi molt forta... em de captar espectadors i es fa el que es pot... així crec que fruit, precisament de la crisi estan sortint moltes sales –teatrals- o pel·lícules que no miren de satisfer tant, que son com més arriscades... però be, ha d’haver de tot perquè em de poder atreure la gent, si no passarem gana.
La Olalla va començar fent-nos riure amb el seu personatge de EL DOMINI... i també amb TOMANDO TE, però amb el temps ha estat a punt de convertir-se en una petita reina del drama.
OLALLA MORENO.
A mi m’agrada el drama, eh? M’agrada la comèdia, però trobo que es molt difícil fer comèdia bonica i que m’interessi i sigui graciosa i... no la trobo fàcil, aleshores... jo soc molt de drama, ho confesso, m’agrada barrejar, eh? Però tendeixo més al drama, m’agrada molt, m’interessa...
Molt sovint, quan un escriu, toca algun instrument, canta o actua... la gent diu: te molt mèrit això que fas, està molt be... però de fet no es fa massa la idea de el complicat que es el procés de crear, d’interpretar....
OLALLA MORENO.
Per lo general la gent no es conscient, veu el resultat però es conscient de tot el que hi ha darrera, en tots els nivells, tant econòmicament... com de gent que hi treballa... de com es fa... potser no es conscient, no s’aprecia o no es te consciència del que implica, el que es... com es fa, el que suposa...
Una de les coses que hi ha cada cop més en la nostra societat i en alguns segments de la cultura es se’ns dubte una veritable manca de veritables referents culturals sòlits .
OLALLA MORENO.
Ui si, clar, imagina “los grandes hermanos” ... totes aquestes coses a on ens han portat... la gent... per això et deia abans que em de mirar d’atreure el públic, però tampoc els pots donar tot el que volen perquè també vols fer altres coses que a tu et toquin... si, si, hi ha una pèrdua... però això es general... això es fruit d’aquest capitalisme... es a nivell mundial, els països son de dretes i això ja està ja vinculat a l’art i a tot... s’estan perdent...
Potser es que tot plegat s’està homogeneïtzant massa, amb l’ànsia de entrar en la globalització.
OLALLA MORENO.
O potser no... jo penso que precisament a Catalunya tenim tendència a tot el contrari.
Figures que han estat importants en la història, en l’art... de Catalunya... s’intenta, es procura de donar-li un valor i seguir donant-los una entitat... i vull pensar que cada país conserva les seves petites peculiaritats i les seves petites coses, ara el ZARA existeix i es mundial, vull dir que tot es una barreja, estem en un moment de una mica de barreja, però lluitant molt contra els elements, ha d’haver gent per tot, mentre no desapareixi la essència del que som em semblarà be, si no entrarem en una mena de crisi cultural general i col·lectiva, però crec que es lluita molt contra això, encara hi ha reductes.
I amb tot això, a on queda la reflexió en respecte en el que veiem i sentim? Potser es que ja només ens quedem amb el superficial?
OLALLA MORENO.
Suposo que cada un fa la lectura que vol i que pot... hi ha de tot, tampoc m’agradaria pensar que som tant “tarugos”, si que es cert que la tele a certs nivells... i estic parlant de programes que... molt concrets, molt específics... que no han col·laborat gaire, cada cop llegim menys, el boom de les sèries està molt be, però també crec que està afectant al tema dels llibres, no? Jo mateixa m’hi puc aplicar, jo mateixa llegia molt i ara m’he passat a les sèries i quan he de triar entre sèrie i llibre normalment trio sèrie... potser si s’està donant frivolitat i la gent vol frivolitat... i no li agrada anar més enllà...
Sovint es parla del dolor de la creació, però existeix realment aquest dolor? O potser a uns els afecta més a altres?
OLALLA MORENO.
Crear no hauria de ser dolorós, el que es dolorós es que treballes amb un material que no es tangible, la interpretació i l’art no son matemàtics.
Passes èpoques i moments d’inseguretat, de :no estaré a l’alçada... no ho sabré fer o de dubte o, per on vaig? Que? com? Aquest pot ser el patiment, pot ser també d’una exigència personal molt forta, eh? Ara, es divertit.
Tu vas a una escola i t’ensenyen unes coses... però tu després... “cada maestrillo tiene su librillo”... hi ha qui es més fresc... i hi ha qui es... fins hi tot per dir una frase, fer un gest: no se que... m’ho preparo... cada un fa com sap...
La Olalla es realment una noia molt especial (dic noia perquè no se posar-li edat, deu tenir l’elixir de la eterna jovenesa aquesta mossa), ara està estudiant el llenguatge dels signes –els signes amb les mans, l’idioma dels sordmuts, no pas els cignes- perquè a més d’actriu es persona i com a tal també li agraden altres coses i ara està preparant una cosa amb llengua de signes i titelles.
La feina d’artista, sigui quin sigui es funambulesca, però només amb un extrem de la corda lligada i l’altre punta volant al seu aire
OLALLA MORENO.
En aquesta feina, si no et prepares i tens el cap preparat per això, si et poses a pensar-hi molt plegues i depèn també de com siguis, jo per exemple dic que soc una persona “segurona”, a mi m’agraden les coses estables... tranquil·les, he aprés a mourem en aquesta inestabilitat, es funambulisme, però sense corda ni xarxa ni res.