GALA DE CLOENDA DEL FIC CAT 2019
LA GALA DE CLOENDA DEL FIC CAT 2019 O L’ELEMENT CASOLÀ DEL CINEMA.
( Per Joaquim Parera)
Cada any, entre finals de maig començaments de juny es celebra a la petita localitat de Roda de Berà un petit festival de cinema, aquest any s’ha celebrat entre els dies 8 i 15 de juny i com sempre el darrer dia -aquest cop el dia 15 - es va repartir entre unes taules rodones al matí i la gala de cloenda al vespre.
Les taules rodones al matí van versar primer va ser una trobada de professorat de centres educatius en que en que diferents professionals intercanviaven metodologies i la forma d’encarar nosu projectes educatius relacionats amb l’audiovisual.
La següent taula rodona va versar sobre la direcció de fotografia des de la vessant de les professionals femenines que treballen en el camp de la direcció de fotogria les quals amb prou feines arriben al 2 per cent del total de professionals del país en aquest sector, la taula tenia com a ponents a Elisabet Prandi, Nuria Roldós i Meritxell Mesa, en que explicaven com havien de resoldre i apanyar-se-les i fer filigrtanes per aconseguir l’efecte de llum i d’ambient escaient per cada escena, ja fos en exterior o interior i nitaurqlment tot depenia de amb qui les tocava treballar i a on, de fet es una feina la de director de fotografia massa poc valorada per tot el que aporta a la narrativa cinematogràfica, perquè malgrat el que pugui semblar la fotografia i il·lumonació en el cinema no es simplement possar uns quants focus i que amb que es vegi bé ja n’hi ha prou, la fotografia també forma part de la narració i de la ambientació d’un film o una sèrie i es un mon que pot arribar a resultar fascinant.
Després, al vespre un cop paït un àpat més o menys copiós i fer el rotet – o el parell de rotets -cap a les 7 del vespre, després d’un graciós photocall molt casolà va comença la gala de cloenda, una gala conduïda per els actors Joan Negrié i Anna Moliner que entre intent i intent de número musical van donar pas als premis per les diferents categories i als discursos institucionals de rigor – que no van ser massa llargs i van tenir un component reivindicatiu no només polític si no també cultural -.
la nova consellera de cultura Mariàngela Villalonga – que substitueix a Laura Borràs – es va estrenar en el FIC CAT en un moment en que la cultura catalana es menyspreada fins hi tot per el propi ministre de cultura i està sota la lupa de noves inquisicions.
Es curiós com en un moment en que es parla tant de cosmopolitisme es reivindica com a universal abans un film que parli de la cria de cabres al Afganistan – per exemple – que no pas un un film ambientat aquí i que parli de coses d’aquí. així segons una certa intel·lectualitat – tant espanyola com catalana, especialment barcelonina - Quan el film es d’aquí i parla de coses d’aquí resulta que es provincià, però mai ho seria un film que Parlés sobre drogoadictes del Bronx o cantants de country de Texas es veu que son temes que ens afecten més, ja veus, coses que no entenc en la meva ignorància.
Ja està, ja he desbarrat, ho sento soc feble en aquest sentit, continuem amb la gala i després anirem cap a Dalí.
La gala va ser àgil i divertida tots dos actors acompanyats per un parell de músics que a mitja gala van agafar l’entrepà i els instruments i s’en van anar a fer un altre bolo.es van repartir els premis de forma tranquil·la i es van recollir els premis amb nervis i humor, especialment per part d’Angel Pavlovsky que en la seva presentació a l’escenari es va posar el públic a la butxaca intentant dessentrallar que hi posava en el paper que es suposava hi havia el seu parlament.
Es curiós això de escriure sobre gales, almenys per mi, vull dir que per mi es una experiència més immediata i emocional i visual que no pas a nivell intel·lectual, si la gala m’emociona, em fa riure, en treu la llagrimeta – com quan va pujar la gran Montserrat Carulla a l’escenari – això es el que recordo la diversió i la emoció, les imatges retingudes a la retina i a la memòria, la gent – grans Isabel Prandi, MariaPau Pigem, Angel Pavlovsky, Pilar Franquet, Antonio Barrero... això es el que compta, no? Perquè si aquests esdeveniments no t’aporten res com a persona no valen la pena, però aquest no es pas el cas d’aquesta gala, de les gales del FIC CAT, que tenen un component humà molt gran i al cap i a la fi això es el que compte, perquè el cinema, com a art ens ha de fer sentir una mica més humans i això sense gent com la que porta i col·labora amb el FIC CAT ho aconsegueix i segurament jo hi tornaré l’any que be, potser per pur egoisme, per sentir-me una mica més humà.
Tanta parrafada i encara no he dit res dels premis, mira, ara tinc pressa, us deixo aquí l’enllaç i ja en parlarem.
GRÀCIES FIC CAT.