LA O.B.C. a la sagrada familia

MORT TRANQUIL·LA A LA SAGRADA FAMÍLIA.

 (crònica del concert interpretat el passat 20 de setembre a la basílica de la Sagrada Família)
Director: Kazushi Ono.
Intèrprets: Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya, Cor Madrigal, cor jove de l’orfeó català, Juan de la Rubia (Orgue), Maria Eugènia Boix (soprano), Josep Ramón Olivé (Baríton).
Obre:L IMPROVISATION I per a orgue (Bernat Vivancos), SIGNALS FROM HEAVEN I DAY SIGNAL, SIGNALS FROM HEAVEN II, NIGHT SIGNAL ( Toru Takemitsu), EXULTATE JUBILATE (W. A. Mozart), REQUIEM  OP.48 (Gabriel Fauré).

 Hi ha poques ocasions en que unes peces musicals poden encaixar en algun escenari singular, imagineu que aquests escenari es la basílica de la sagrada família de Barcelona, un escenari grandiós i ara imagineu unes peces musicals adients per aquest escenari... no, no son ni el MESIAS DE HEANDEL ni el RÈQUIEM DE MOZART, de fet el programa que vàrem poder escoltar anava des de el contemporani fins al classicisme passant per el barroc, unes peces musicals força ben escollides per la ocasió, la primera peça va ser IM PROVISATIO I, del jove compositor Bernat Vivancos,, aquest compositor que vaig tenir el plaer de sentir per primer cop al homenatge que se li va fer al compositor Arvo Pärt el passat mes de març a la església del pi i que la veritat em va sorprendre moltíssim, la peça presentada a aquest darrer concert, una peça per orgue molt en el seu estil de íntima grandiositat situant a un esser humà en un lloc solitari però grandiós, pot ser una cova, una gran muntanya, uns paratges immensos... es l’esser humà sol amb tota la seva grandesa i envoltat de quelcom inabastable una obra breu però íntimament intensa.
Aquesta peça va anar seguida de un dels grans de la música japonesa actual –Toru Takemitsu- un autor certament difícil d’escoltar (en tots els sentits) però amb un estil irressisitble, Takemitsu es conegut sobretot per la seva música als films d’Akira Kurosawa, films com ara Dodes Kaden o RAN, una música sovint atmosfèrica que no renuncia al classicisme ni a la modernitat ni a la tradició musical japonesa, les seves peces SIGNALS FROM HEAVEN I i II s’acosten a un misticisme que va més enllà de una religió determinada, amb una orquestra de cambra amb instruments enfrontats SIGNALS en contres de enfonsar-se en la foscor com fa sovint l’autor aquest cop sembla buscar la llum, una llum llunyana, però una llum al cap i a la fi.
Seguint amb la llum va arribar la hora del gran Mozart amb el seu EXULTATE JUBILATE, una peça que es podria considerar música sacra, però no de tot ja que te alguns punts operístics, aquí, la llum buscada per Takemitsu semblava adquirir forma i amb la interpretació de la soprano Maria Eugènia Boix que ens va obsequiar amb una petita pujada al paradís i finalment el “plat fort”, el REQUIEM de Fauré.
Aquest rèquiem composat l’any 1877 quan tot just feia dos anys que es va acabar la guerra franco-prussiana que va provocar una sèrie de cruentes revoltes a tots nivells i que durant un temps va sotmetre a França en una època política i socialment convulsa, Fauré va decidir tirar per el dret i va composar una peça que era l’antítesi del ambient que es vivia a la seva època, un rèquiem que reivindicava una mort plàcida i sense dolor, tots els seus moviments  -excepte el 6 (LIBERA ME) i el 7 (IN PARADISUM) transpiren pau i serenor, una vida que es va apagant, però tranquil·lament, fins arribar a una traumàtica alliberació de l’anima, com si el moribund agafés consciència de la seva situació i finalment la mort en si, el tant esperat destí amb tot el que podia desitjar per la seva pau.
 De vegades concerts et marquen, d’altres els vols oblidar, però aquest va ser especial per tot: l’indret, la música, les interpretacions...  no es pot repetir, no es tindria de repetir.
O potser si...