MEMBRES D'HONOR DE LA ACADÈMIA 2020
MEMBRES D’HONOR 2020 DE LA ACADÈMIA DE CINEMA CATALÀ.
per Joaquim Parera
Dit així sembla pobre, no es un bon títol, però un homenatge es molt més que una cerimònia, es un reconeixement que lluny de premis més o menys puntuals - merescuts o in-merescuts –son el reconeixement a tota una vida de treballs o de esforç o si més no a una tasca més o menys titànica – i tenint en compte com està la cultura i el cinema en particular d’aquest país qualsevol tasca ja es pot considerar titànica – .
Aquest any – fatídic 2020 – la acadèmia ha decidit fer homenatge a una sèrie de gent que pràcticament ha dedicat tota la seva vida al cinema en qualsevol de les seves besants.
Els homenatjats d’aquest any han estat la muntadora TERESA FONT, muntadora amb 85 títols a la esquena que ha treballat amb Vicente Aranda, Bigas Luna, Alex de la Iglesia, Terry Gilliam a EL HOMBRE QUE MATÓ A DON QUIJOTE, Pedro Almodóvar... en fi una dona amb una llarga carrera que va començar en el llargmetratge amb Joaquim Jordá després de fer una sèrie de curts i sembla que te corda per a estona.
En un temps en que sembla que les sales de cinema estan condemnades ara fa 15 anys que veient com el darrer dels cinemes que encara quedava a Sant Feliu de Llobregat estava a punt de tancar les seves portes na Maria Coscoll i en Xavier Bach, uns entusiastes del cinema van decidir que això no podia pas ser i van decidir que el tenien de salvar i així amb el vist i plau de l’ajuntament van salvar el cinema i van fundar el CINEBAIX un cinema gestionat gràcies a uns voluntaris i voluntàries que sacrificant temps i diners es van implicar en un projecte que el ajuntament no li donava ni tres mesos de vida però que va anar creixent i ara ja te una de les ofertes més interessants de tot el baix Llobregat ( per cert, algú sap on queda el alt Llobregat?) amb alternants de cinema d’autor, cinema català i en català i cinema comercial i festivals creant una entitat amb vida pròpia.
No se pas si algú se’n recorda de de SOR ANGUSTIA DE LA CRUZ o de ENCUESTA PAPUS, de la revista EL PAPUS i EL JUEVES, eren creacions d’un ninotaire que signava amb el pseudònim de JA el veritable nom es el de Jordi Amorós.
Per fer-vos una idea de com eren aquests còmics només diré que avui dia tota la progressia carrinclona i políticament ben pensant s’emportaria les mans al cap i es sentirien ofesos i no dubtarien en denunciar-lo.
En Jordi Amorós que va debutar en la animació amb HISTORIAS DE AMOR Y DE MASACRE un film de episodis en que diferents dibuixants de la època ( estem parlant dels darrers anys 70) feien un retrat de la fauna hispànica – per dir-ho d’alguna manera- en Amorós va animar les històries de Chumi Chumez, Ivá, Perich, Oscar Nebreda i ell mateix, després van seguir amb DESPERTAFERRO i finalment va tenir una llarga trajectòria en televisió, ara que tota la producció d’animació del país i de pràcticament de tot el mont es basa en la informàtica potser valdria la pena recuperar aquest veritable art que es pot dir que es la essència del cinema ja que cada element està creat des de el no res, des de els personatges fins els decorats.
Josep Maria Lòpez Llaví es un altre activista del cinema, periodista i crític del cinema sempre va creure en el cinema com a eina cultural i de cohesió social, sempre va ser partidari del cinema doblat o sotsretol·lat en català i actualment es el president de la federació catalana de cineclubs i membre del consell consultiu de PLATAFORMA PER LA LLENGUA, ha treballat també com a crític i comentarista per l’AVUI, DESTINO, SERRA D’OR, EL TEMPS I DIARI D’ANDORRA, potser de tots els homenatjats es el que ha tingut de lluitar més contra un gegants que veuen tot el relacionat amb el català com quelcom provincià i sense interès.
Avui dia quan sembla que la experiència i la saviesa no son pas uns elements a tenir en compte i sembla que si no tens menys de 30 anys no tens res a dir cal tenir e compte figures que han treballat com han treballat des de una vessant gairebé pionera i que va cohesionar el que ara coneixem com a cinema català, -un cinema del que molts sembla que vulguin renegar perquè el troben massa “petit” per el que ells volen-
En Carlos Benpar no només és director de cinema també ha és un gran activista cinematogràfic reivindicant la obra cinematogràfica com a un art total al que caldria respectar, debutant en la direcció de llargmetratges l’any 1976 amb EL JOVENCITO DRÁCULA com a director i fent ell mateix el paper principal de Jonathan Dràcula.
Durant la dècada dels anys 80 i 90 la seva filmografia va anr creixent, el 2005 va dirigir els documentals CINEASTES CONTRA MAGNATS i CINEASTES EN ACCIÓ reivindicant la obra cinematogràfica en contra de les pressions financeres i publicitàries especialment en les seves emissions televisives .
Com a productor cal destacar que va produir EL DOMINI DELS SENTITS que ens va descobrir una nova fornada de dones cineastes: Isabel Gardela, Nuria Olivé Belles, Maria Ripoll, Teresa Pelegrí i Judith Colell, van saltar a la gran pantalla amb aquest multitudinari i reeixit debut en el llargmetratge, també va prodir la deliciosa comèdia TOMANDO TE de Isabel Gardela.
Finalment la homenatjada va ser la veteraníssima actriu SERENA VERGANO.
Actriu d’origen italià afincada a Barcelona que va ser la mussa de la escola de Barcelona i des de els anys 60 i fins el 72 en que va deixar el cinema amb el film CARTA DE AMOR DE UN ASESINO, tot i que esporàdicament va anar tornant amb petits papers i papers ce co-protagonista, va ser una de les presències més importants del nostre cinema durant la dècada dels anys 60, si ve la seva carrera va ser curta en cinema també va ser molt significativa, ja que va treballar amb alguns dels directors més personals del nostre cinema com Jaime Camino, Mario camús, Joaquim Jordà o José María Nunes o Jordi grau.
També va treballar amb dos cantants emblemàtics de la època: Serrat i Raphael , va ser l’any 1968 amb els films DIGAN LO QUE DIGAN i PALABRAS DE AMOR, dos films oblidables, si, però en certa manera molt representatius del que era la moral del país a aquella època.
Si be va ser una cerimònia discreta una cosa si que tindria de romandre en la memòria: el parlament que va fer la fotògrafa COLITA sobre Serena Vergano, un parlament ple d’enginy, saviesa i ironia, un parlament com només poden fer la gent que ha viscut una gran vida, perquè a més aquests premis ens van descobrir com son realment els homenatjats, i quan parlaven ens explicaven més perquè son el que son que no pas el que son, parlaven de la vida, del cinema i de l’art, però mai des de un punt personalista si no que es veien més aviat a si mateixos com la peça d’un enorme engranatge, tots aquells que critiquen el cinema i el cinema català en particular potser tindrien d’aprendre de la humilitat que te la gent realment gran.
