PERÒ QUINA RÀBIA FAN ELS HEROIS!!!!
PERÒ QUINA RÀBIA FAN ELS HEROIS!
(per Joaquim Parera)
(crònica del concert celebrat el passat dissabte 26 de novembre al auditori de Barcelona)
Intèrprets: Baiba Skride: violí, O.B.C.
Director: Jinuchi Hirokami.
Obres: Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms, una vida d’heroi de Richard Strauss (poema Simfònic)
Si, ho reconec, els herois em fan ràbia, no els suporto! Però quan son retratats per algú com Richard Strauss o Brahms aquestes consideracions queden aparcades i un es centra en gaudir només de la música.
El programa d’aquest passat cap de setmana de l’Auditori no es pas un programa estrictament temàtic a priori un concert per a violí i orquestra i una suite simfònica, però si ens fixem en la narrativa del concert per a violí de Brahms el primer que ens ve al cap –almenys al meu, que soc una mica retorçat- es en un “fantasma” que entra a una taverna i comença a explicar les seves fites.
El primer moviment comença amb la expectació de la orquestra esperant a que parli el protagonista i així el concert comença amb el protagonista –el violí- preparant als seus oients –la orquestra- per una història de passió i violència i finalment , victòria.
Si normalment els concerts per a violí estan pensats com una mena de diàleg entre el violí i la resta d’instruments aquí el violí parla i els instruments s’admiren, reaccionen més com una massa popular que no pas com un sol personatge, creant una narració divertida i emocionant i finalment grandiosa i èpica.
Els tres moviments per el concert per a violí i orquestra de Brahms narren la presentació d’un heroi, com explica la seva història i crea expectació, com narra la seva parcial derrota i finalment en el seu tercer i grandiós i dinàmic moviment com finalment guanya la seva gran batalla, assoleix la gesta... en fi, com en surt vencedor i això sempre des de el violí còmplice i viu de Baiba Skride que interpreta amb fermesa, mestria i sentiment els tres moviments.
La segona part del concert: VIDA D’HEROI de Richard Strauss ja ens presenta realment l’heroi que fot ràbia.
Aquest poema simfònic dividit en sis parts ens presenta un heroi prototípic del romanticisme més ranci –i no vull semblar políticament correcte, eh?- en la primera part ens presenta el heroi: ferm, megamascle, valent, fort, galant... en fi tot el que faria que una feminista com cal li donés la gana de trencar la cara a algú.
Però això no acaba aquí a la segona part se’ns presenten els contrincants del heroi: ridículs, maldestres, perversos... en fi una joia.
Però el pitjor es el retrat de la companya del heroi, aquí que les feministes haurien posat el crit al cel, la companya, abnegada, dolça, patidora, passiva, virginal que espera el seu estimat a la vora del foc esperant que el seu gran amor torni.
I així durant tota la suite, fins arribar al final, en que l’heroi ja triomfant passa la seva senectut, mirant la posta del sol a l’horitzó amb la seva abnegada companya al seu costat recolzant-se en ell o potser preparant el sopar a la seva caseta ideal al camp, en fi: ELS HEROIS FOTEN RÀBIA!
Però deixant de banda aquestes consideracions Richard Strauss va captar perfectament el sentit del heroi clàssic i va crear una gran obra que aquí va ser perfectament dirigida per Junichi Hirokami, que va dirigir la orquestra i al dir orquestra vull dir una orquestra tal com la entenia Strauss, es a dir: amb més músics dels que podrien cabre en un escenari, perquè es una obra gran i requereix una gran, molt gran orquestra i poder fer que totes les formacions es sincronitzin en una obra tant complexa com aquesta s’ha de ser una gran director.
Felicitats maestro.
Però igualment fot ràbia.
