24 HORES DE LA VIDA DE UNA DONA
24 HORES DE LA VIDA D’UNA DONA.
(per Joaquim Parera)
Basat en la novel·la de Stefan Zweig.
Dramatúrgia i lletres de les cançóns: Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong.
Adaptacio: Roser Batalla.
Música: Sergei Drezing.
Intèrprets: Silvia Marsó, Marc Parejo, Germán Torres.
Músics: Josep Ferré (Piano), Silvia Carbajal i Marta Morán (violí), Irene Celestino i Alvaro Llorente (violoncel)
una produccio de LA MARSÓ PRODUCE.
A partir d’un esdeveniment que escandalitza a la puritana clientela de un hotel de la Riviera francesa una honorable dama, en privat explica a un jove uns fets que va viure quan era més jove, ella feia poc que havia quedat vídua de l’únic home que havia estimat/conegut i mirava de passar uns dies de descans a Montecarlo....
Aquest seria el començament de la novel·la de Stefan Zwieg 24 HORES DE LA VIDA D’UNA DONA en que s’ha inspirat aquest petit musical, gairebé una òpera de cambra minimalista amb tres magnífics actors/cantants i un tercet instrumental que donen vida i veu a la narració que ens fa Mrs. C.
Mrs. C. -Magníficament interpretada per Silvia Marsó en les dues etapes de la seva vida-va tenir una joventut tranquil·la, una vida programada tal i com eren les vides de les dones de classe alta angleses del segle XIX, ser discreta, cassar-se amb un bon partit i tenir fills, Mrs. C. –com moltes dames de classe alta d’aquella època i també d’aquesta- sempre havia viscut protegida per una bombolla ignorant del que succeïa al mon més enllà dels seus cercles socials, fins i tot un cop vídua seguia sense sortir més enllà d’on li estava permès socialment, per a ella el mon era pla, invariable, sense escletxes fins que un dia la seva visió del mon s’ensorra com un castell de cartes, mai va conèixer ningú que realment hages sentit un neguit tant gran i una desesperació com aquell jove que veu al casino perdent tot el que tenia inclosa la dignitat.
Ella com una heroïna de novel·la intenta salvar-lo de la seva desgràcia, del seu vici i gairebé sense adonar-se’n descobreix una cosa que mai havia sentit, ni tant sols amb el seu marit, va descobrir la passió, una passió que la va envair amb la força d’un terratrèmol i li va fer descobrir un costat d’ella mateixa que desconeixia i això la va sobrepassar.
Ja no era la vídua respectable, ara era una dona que es tronava a sentir jove i en forces i ganes de viure però aquesta sensació li dura amb prou feines 24 hores, després ve el sentiment de vergonya, de sentir-se enganyada, menyspreada i utilitzada i això li fa descobrir una altra part del mon que desconeixia i que en certa manera li impedirà retornar a la seva normalitat, tindrà aquell secret que l’arrossegarà durant la resta de la seva vida.
Si be la resolució de la adaptació de Khandjian i Ly-Cuon li estalvia a la protagonista la vergonya de ser descoberta per una familiar humiliada al terra del casino el final escrit per Zwieg des de la vergonya i la por de Mrs. C. Segueix flotant en l’esperit de la protagonista fins a la seva vellesa però donant-li una dignitat i una força que potser ni tant sols de casada havia tingut, ja no tenia cadenes ni por als formalismes, ara era simplement ella i vivia amb una certa pau.
Zweig , aquest practicant del humanisme integrista es podria considerar com un profeta de la tragèdia, tots els seus escrits son una crònica de desastres, no hi ha pràcticament optimisme ni esperança per la espècie humana, nomès amb un assassig: BRASIL: TERRA DE FUTUR semblava que hi veiés una espurna d’esperança per el mon, però vist com han anat les coses en aquest país els darrers 70 anys no sabria que dir... i després 24 HORES DE LA VIDA D’UNA DONA, una novel·la curta en que si be la protagonista pateix un terrible trasbals, cap al final ens mostra una protagonista amb una gran pau interior.
24 HORES DE LA DIVA D’UNA DONA no es un musical al us dels que abunden tant avui dia, no te cançons ni música prefabricada, les magnífiques composicions de Sergei Drezmin son més a prop de un Martinov, un Schnitke o un Gòrecki amb depressió que no pas d’un Andrew Lloyd Webber i ja no diguem de musicals com MAMMA MIA o qualsevol altre en que ni tant sols s’amoïnen a escriure les cançons, aquest es un musical de cambra, gairebé una òpera, de fet es pot considerar una òpera amb el seu melodrama exacerbat, es un musical que malgrat el seu drama et fa sortir del teatre amb un somriure als llavis.
