CLOCHARD

CLOCHARD.

(Joaquim Parera)

(crònica de la estrena el dia 20 de novembre 2016 al teatre del foment de Martorell)

Obra creada per: Paco Mir, Teresa Ros i Gilbert Bosch.

Direcció: Paco Mir.

Intèrprets: Teresa Ros (Clochard), Gilbert Bosch (Perepunyetes)

Una producció de : GRAPPA TEATRE, S.L.

Un honorable i perepunyetes home de negocis arriba a un parc, “el seu parc”, s’acosta a un banc per asseure’s, “el seu banc”,  s’asseu i intenta fer comptes fent servir el seu maletí com a taula de despatx, però es clar un maletí no es una taula i el sol fet d’haver de treure quelcom del maletí ja li comporta prou enrenou i parlant d’enrenou arriba una clochard, amb el seu carret de la compra que fa nyigu nyigu i la seva bossa plena d’objectes per intentar encolomar a algú, la clochard veu el banc, s’asseu i a partir d’aquest moment comença una relació entre home de negocis (perepunyetes) i la clochard francament una mica incòmoda.

Clochard es una a mig camí entre el mim al estil TRICICLE i el clwon del cinema mut en que els dos actors es comuniquen entre ells i amb el públic amb monosíl·labs i onomatopeies.

 

GILBERT BOSCH.

La idea inicial com a idea primer va ser meva i després li vaig passar a la Teresa Ros que es la meva partenaire i vàrem dir: qui ens ho podria fer això i li vam passar al Paco Mir del tricicle que estava convalescent , li vàrem fer la proposta i ell va dir: val!... i endavant.

 

La actriu Teresa Ros encarna perfectament el seu paper de clochard amb un comportament inspirat directament d’en Harpo Marx, es a dir, un personatge que des de una certa innocència intenta relacionar-se amb algú provocant tota una sèrie de petites catàstrofes, o potser a nosaltres ens ho semblen, perquè per ella no ho son pas.

 

G.B.

D’alguna manera, si vols trobar alguna metàfora en el senti... un missatge... son dos mons antagonistes en el sentit de be, la clochard vull sota el cel dels estels i l’altre dons ficat  en una burocràcia, l’establishment...

 

La mostra de la ineptitud del home de negocis per enfrontar-se al mon exterior fora del seu despatx es nota sobre tot a l’hora de obrir el seu maletí que quan s’asseu es posa sobre els genolls llençant tot el que ha deixat a sobre –papers, calculadora bolígraf...- cosa que el desespera i que, tot sigui dit també ens fa desesperar una mica als espectadors.

 

G.B.

Es un tòpic típic dels pallassos, dels clowns: els Fratellini, els Germans Marx... es intentar agafar cosetes que sabem que poden funcionar dins del context de que es un tipus seriós , tot molt estipulat, molt mesurat i clar que li passin aquestes coses vulguis que no t’entra la riallada.

Bàsicament hi havia la idea inicial, el guió, el LEIT MOTIV de tota la trama i anàvem improvisant i escollíem el que funciona i el que no i així anàvem fent, anàvem fent i vàrem crear les cinc escenes que conformen l’espectacle amb el rerefons del pas del temps.

 

Tant com estan anant els moments en que vivim no hi ha res segur i no seria d’estranya que qualsevol home de negocis acabi convertit en clochard.

 

G.B.

El meu personatge en definitiva està massa encotillat en una mena de societat que penso que no ens convé a ningú... i es molt curiós perquè hi ha molts avis que ens donen les gràcies per el que fem, ens diuen: això es el que li dic jo a als meus nets, que no vulguin estar en un lloc només per els diners, que la vida es una altra cosa... i a nosaltres la veritat es que sentir això ens fa feliços, perquè el nostre missatge es: aprèn a gaudir de la vida.

 

La veritat es que al començament de la obra el personatge del home de negocis/perepunyetes fot ràbia.

 

G.B.

Home, a mi em va costar una mica, eh?, el Paco per exemple que es molt meticulós ens deia: es que els gestos haurien de ser molt més concrets.

 Es clar, costa, perquè som molt més flexibles, en el sentit de que tenim una escola i tens la teva pròpia personalitat i això fusionar-ho et crea... de vegades com un mur, no? Però hem aconseguit que al inici amb la presentació dels personatges es vegin tal com son.

Però tot el que surt a la obra no ens em inventat pràcticament res, un cop va sorgir la idea vàrem anar a les universitats a veure que feien els estudiants, els professors..., amb executius... per exemple vàrem anar a la SEAT i veiem que sortien i es fotien el seu entrepà... vàrem copiar molt de la realitat, però això es únic també, perquè immediatament la gent ja coneix els personatges.

 

 Però siguem sincers: la realitat supera de llarg a la ficció.

 

G.B.

I més avui, nosaltres coneixem a gent que havia tingut molts diners i ara en prou feines pot viure, això passa, avui ets a d’alt i demà pots estar a baix, avui no hi ha res segur, que es en certa manera es el que volem dir i el que tens aprofita-ho i gaudeix-ne.

 

Ara, actualment sembla que la gent erm oblidat d’on venim, no pensen en que venim de la misèria i per aquests atzars de la vida em aconseguit un cert status que ens fa menysprear a la gent que en certa manera esta “per sota” de nosaltres.

 

G.B.

Es que avui dia tot esta globalitzat i be ara només falta que vagin sorgint aquests tipus de gent a Europa, aquests que menyspreen a tothom però  que acabaran tal com van a la misèria i la putada d’això es: que es pot fer? I per postres veus el Trump aquest dels... i per postres a aquest tipus de gent encara se’ls justifica, esta resorgint tot una mena de... potser si que el mon necessita aquest canvi perquè després tingui un revulsiu contrari... tot es cíclic.

 

Vet aquí aquesta obra que ens diu que mai sabrem com podem acabar, com ho podem perdre tot i quedar-nos sen se res, només ens queda una cosa: riure i fer riure.