DOS RÈQUIEMS
LA CARA LLUMINOSA DE LA MORT: DOS RÈQUIEMS SOBRE LA ESPERANÇA.
( Per Joaquim Parera)
( crònica del concert del passat 13 d’abril al palau de la música catalana)
OBRES: missa de rèquiem – Gabriel Fauré-, rèquiem – John Rutter-
DIRECTOR: Xavier Puig.
INTÈRPRETS: Orquestra Simfònica del Vallés, Aina Martí – soprano - , Ferran Albrich – bariton -
cor de cambra del palau de la música catalana, cor de cambra auditori Enric Granados de Lleida, cor Ciutrat de Tarragona, cor cambra Tyrichae, PAX cor de cambra de Sabadell, coral belles arts de Sabadell, cor Montserrat, agrupació coral Matadepera.
Escoltar la missa de rèquiem de Fauré sempre es un gran plaer, lluny de ser tant interpretat com el potser més conegut com es el rèquiem de Mozart, el de Fauré aporta quelcom especial, aporta un optimisme i una llum que altres rèquiem no tenen, tota la peça de Fauré aporta una certa joia enfront a una vida de tristor i dolor, escrit entre els anys 1886 i 1888, en una França convulsa en que la misèria i els escàndols eren arreu del país així com també la significativa pèrdua de bona part de les seves colònies Fauré va optar per buscar una llum en la foscor i si aquesta foscor era la mort segurament aquesta foscor podria donar pas a una llum i així o reflectia en aquest rèquiem en que la llum i la esperança s’imposen a la foscor.
Plantejada aquesta missa de rèquiem des de el punt de vista d’una cançó de bressol el que fa que constantment l’oient es senti plàcidament gronxat per la música en un viatge que porta de la llum al paradís i que lluny de parlar-nos de dolor i resignació ens parla de pau i confort.
l’altre rèquiem, el de Rutter te una semblant estructura, aquest rèquiem, deutor estèticament del rèquiem de Furè, però també del rèquiem de guerra de Benjamin Britten, també narra el viatge cap a la llum i la pau.
Apostant per diferents estils músicals que van des de la música tradicional fins a la música més lleugera sense caure mai en la trampa de la falsa modernitat, la obra va ser composada a finals de la dècada dels 50 del passat segle XX, però des d’ençà ha tingut moltes variacións, aquest rèquiem, com el de Faurè van ser composats des de un un punt de vista totalment agnòstic, vet aquí una de les raòns en que mai es fa referència ni a dolor ni a la por, perquè un no mor quan mor si no quan sap que està morint, desprès la possible por es converteix en un camí cap una llum i una pau que esperem trobar.
Potser he parlat poc del rèquiem de Rutter, però en tots dos rèquiems la intenció es la mateixa, enfrontar-nos a la mort amb l’ànima serena, sabent que el pitjor ja ha passat i si bé les circumstàncies vitals que van viure Fuarè i Rutter no eren pas les mateixes, com tampoc son les mateixes son les nostres vides comparades amb la dels nostres contemporanis, al cap i a la fi tots tenim una certesa, un dia la nostra existència s’acabarà i nosaltres com a essers humans serem esborrats de la faç del mon, només ens quedarà el que vàrem ser i significar per qui ens envoltaven.
Dos rèquiems magnífics, unes interpretacions meravelloses i un punt de llum que ja siguis creient o no has pogut veure per uns instants en els teus sentits.
