DUNE vs DUNE
DUNE vs DUNE.
( Joaquim Parera)
Amb la arribada del nou film DUNE de Denis Villenueve un no pot evitar comparar aquest film el de David Linch de l’any 1984.
per començar estèticament son la antítesi, si David Linch va optar per un cert retrofuturisme a mig camí entre el segle XIX i començaments del segle XX, de formes barroques i atractives mentre que la versió de Villenueve son formes asèptiques i hiperrealistes i agressives, sense cap mena de personalitat,
les imatges del film de Linch son cada una d’elles un record a la retina, des de els palaus, les criatures del entorn, els aparells... en els plans es juga molt amb la espectacularitat i la grandesa, de vegades fins en el pla més ínfim es troba quelcom gran, a més els personatges transmeten emoció i vida.
En la versió de Villeneuve no hi ha grandesa ni espectacularitat, ni cap mena d’emoció, els personatges pràcticament son essers estàtics, no transmeten absolutament res, ni els que es suposa més agressius no transmeten aquesta agressivitat, la has d’intuir encara que t’amenacin no hi ha intensitat de cap mena, alguns dels personatges es limiten a mirar lacònicament en silènci.
En quant a la fotografia les llums i els colors son arreu en el film de Linch, que te una paleta de colors immensa, vermells, blaus, verds, negres, blancs, grocs....
en el film de Villeneuve només hi ha tres colors, el groc, el gris i el groc barrejat amb el gris, a més, la il·luminació o bé resulta cegadora en uns moments o bé hi ha moments en que es excessivament fosca, volent crear una sensació de hiperrealitat el que ha fet es restar veu a la pròpia llum.
En el film de Linch, no es buscava la realitat, es buscava la veritat del moment, la necessitat de veure que està passant realment a cada moment i de que la llum parlés el seu idioma.
En quant els efectes especials, son millors Els del film de Villeneuve que els el film de Linch? Jo diria que no, en cap moment sents que realment hi ha alguna cosa allà, no notes ni la grandesa dels escenaris tot i que en el film de Villeneuve son inmensos, ni els cucs de sorra donen la sensació de ser «allà», buscant la perfecció ha creat un cert distancament,en el film de Linch, amb les seves maquetes, MATTE PAINTINGS, animatrònics.... la sensació era de total ficissitat, tot era físic, tot era allà, no hi havia distància entre l’espectador i la imatge, mentre que els efectes especials del film de Villeneuve, amb us i abús del CGI es crea una gran distància emocional entre el que es veu a la pantalla i l’espectador.
Potser es el signe dels temps, el DUNE Villeneuve es distancia emocionalment del espectador i això sembla agradar a la modernitat, amb uns espectadors que sembla que cada cop volen veure films que els distancii emocionalment del que veuen a la pantalla.
En quant als actors, tant el protagonista – Timothée Chalamet fent de Paul Atreides, com la actriu ZENDAYA que fa de Chani – sembla que es limiten a mirar amb els ulls mig clucs i mentre en Chamelet està constantment pensant en les musaranyes, metre que Zendaya està mirant constantment a cara d’estar a punt de trencar-te la cara.
En fi, Dennis Villeneuve ha fet un film oblidable, sense imatges per el record ni que es quedin a la retina al contrari del film de Linch, que malgrat els problemes de producció i post-producció, les seves visibles mancances va ser un film que no es va poder oblidar, no es va fer cap film cop aquell abans ni després, es un film que malgrat els seus defectes es inoblidable, el film de Villeneuve es perfectament oblidable.