EINSTEIN S’ENVÀ A LA PLATJA AMB EN MISHIMA MENTRE PASSEGEN PER UN JARDÍ TOT RECITANT UNS HAIKUS.
EINSTEIN S’ENVÀ A LA PLATJA AMB EN MISHIMA MENTRE PASSEGEN PER UN JARDÍ TOT RECITANT UNS HAIKUS.
(per Joaquim Parera)
(crònica dels concerts celebrats cele brats al palau de la música catalana els dies 27 i 29 de maig)
1er.- ALLEGRO RAYANTE MA NON TROPPO RAYANTE.
27 de maig EINSTEIN ON THE BEACH.
Directors: Georges-Elie i Tom De Cock.
Intèrprets: Suzane Vega (narradora).
ICTUS ENSEMBLE.
COLLEGIUM VOCALE GENT.
El passat dia 27, al palau de la música catalana es va representar o oferir, segons es miri, la òpera o antiòpera EINSTEIN ON THE BEACH, filla natural de Philip Glass, te totes les constants minimalistes del compositor portades al extrem.
La òpera es va estrenar l’any 1976, amb una duració de més de cinc hores però amb una versió reduïda de tres hores i mitja sense cap mena d’entreacte, de fet la obra comença una mica abans de que el públic entri a la sala, mentre una cantant recita uns textos i alguns dels membres del cor passegen o s’asseuen al escenari com qui està de vacances, un cop la sala s’ha omplert la obra comença en si one, two, three, four, one, two, three, four... i els textos recitats per Suzane Vega, i la música que comença i s’acaba i recomença i es fa una transició.... una obra difícil...
una obra difícil? Segur? No ho sabria explicar, es una obra que malgrat el seu atreviment encara actual ( la obra es va estrenar l’any 1976) es gaudeix ( oper quí ho gaudeixi) amb un somriure als llabis, aquesta obra te un punt en comú amb una altra obra mítica però radicalment diferent, em refereixo a la obra 4.36 de John Cage, son obres que malgrat ser radicalment diferents en la seva estètica musical (nbé, la de Cage no te estètica ni múscia...) totes dues fan servir el mateix concepte: el de implicar a l’espectador com a tal, en buscar una reacció extramusical que enriqueixi l’esdeveniment o almenys això es el que jo penso, clar.
Durant la onra, el públic pot entrar i sortir de la sala i reprendre-la en qualsevol moment, la mateixa obra es un anar i venir com el públic que va, ve i de vegades deserta, tot son gustos, però indiferent no et deixa, es per gaudir d’una manera especial i una proposta agraidament arriscada per part del Palau que va tenir la valentia de programar-la, es un detall que mai se li podrà agrair prou i que ens fa dessitjar alguna altra proposta semblant.
2on. UN PASSEIG PER ELS TERRITORIS DE LA POESIA
29 de maig BCN216 & FRANCESC PRATS: GUIX & GLASS.
Obres: ON REFLECTION, DRIZZLE DRAFT, WATERMARK, JARDÍN SECO, VENT DEL CAPVESPRE (Josep Maria Guix); ORBIT, QUARTET Nº3 «MISHIMA» (Philip Glass)
director: Francesc Prat
intèrprets: BCN216.
Aquest següent concert va ser radicalment diferent al de dilluns, les precioses interpretacions amb que ens van obsequiar els membres de la BCN216 van deixar muda a la concurrència, el solo amb violoncel que era ORBIT de Glass i interpretat per Erica Wise lluny del estil habitual de Glass, amb moltes reminiscències a Bach va ser pura poesia, mentre que el fragment del film MISHIMA que va musicar Glass; QUARTET ja reprenia molt més el seu estil, però sense estridències, en pau.
Parlant de pau, la que van acabar proporcionant les peces de Josep Maria Guix, des de les peces per a piano sol – ON REFLECTION, DRIZZLE DRAFT i WATERMARK – en que malgrat tenir molt poca melodia eren força descriptivesi anaven dirigides directament a les sensacións, de la mateixa manera les obres per orquestra de cambra JARDÍN SECO i VENT DEL CAPVESPRE, peces altament descriptives, que anaven dirigides als sentits i a la imaginació i amb els ulls tancats ens situaven en vells jardins abandonats en que el vent juga amb les fulles seques, l’aigua, les branques dels arbres, petits objectes abandonats.... tot era físic a l’hora era un somni, una visió dintre nostre sobre un lloc en el que mai em estat però que en canvi recordem i reconeixem.
Tenim ganes de més, de somniar, de somriure’ns, de unes petites dosis de vida més enllà del material.
