EL SOMNI CATALÁ
EL SOMNI CATALÀ. (reflexions sobre un autor i una obra)
Dir: Josep Maria Forn.
Veu: Montserrat Carulla
Cada cop menys els artistes, escriptors, musics o cineastes esdevenen cronistes de la seva època, viuen uns temps, uns esdeveniments i ens un lloc concret i reflexionant sobre el que han vist creen una obra o fixen la seva obra vital, tot el contrari de molts cineastes joves que sembla que no volen saber massa de la seva època ni del lloc on viuen donant als seus films una ubicació difícil d’identificar com si els fes vergonya que es veies que el film està fet a aquest o aquell lloc, com si volguessin també girar la esquena a una realitat i un temps i una situació històrica determinada, com si volguessin finalment fer una obra en que el temps i l’espai fos quelcom anònim, com si no es volguessin mullar massa en res ni amb cap lloc, excepte si aquest lloc es lluny, molts d’ells fins hi tot adoptant una identitat cultural allunyada del lloc a on els ha tocat néixer i viure.
Gent com Berlanga, Saura, Bardem... tots ells representaven a època que els va tocar viure des de les seves especials òptiques, també ho va fer, des de un bon començament el director Josep Maria Forn, el seu i potser més reconegut llargmetratge LA PIEL QUEMADA (1967) es la mostra més evident.
El seu darrer film presentat “en societat” el passat dimecres EL SOMNI CATALÁ es un testament fílmic i polític, un documental ficcionat sobre Catalunya i la seva història a partir del 1904 fins els nostres dies, un repàs en que il·lustra amb metratge dels seus films EL CORONEL MACIÁ, COMPANYS, PROCÉS A CATALUNYA, LA PIEL QUEMADA i també amb LA CIUTAT CREMADA així com amb imatges d’arxiu.
Tenint en compte la competència que tenia el film de forma extra cinematogràfica amb el partit del Barça televisat –exactament no se contra qui jugava ni per quin títol jugava ni falta que em fa- la assistència de convidats va ser força nombrosa amb històrics del cinema català fent pinya amb el seu amic i col·lega Josep Maria Forn i la resposta també va ser força bona per part de tots ells, la veritat es que la projecció, encara que per raons tècniques al començament va ser una mica accidentada, un cop tot es va posar en ordre va ser una projecció molt agraïda, una bona vetllada amb la que no només vàrem fer un repàs històric si no també un repàs cinematogràfic del autor recuperant en forma cronològica inversa alguns dels seus films –es va començar per EL CORONEL MACIÁ i es va acabar amb LA PIEL QUEMADA-
El film repassant la història de Catalunya en aquests darrers 111 anys demostra que la relació entre Catalunya i l’estat espanyol no ha canviat gens ni mica, la nostra història es un seguit reiteracions argumentals que dona constantment una sensació de DE JA VÚ i que ens fa pensar que potser ja està ve, es com el film de Buñuel EL ÀNGEL EXTERMINADOR en que els personatges es veuen obligats al començament a repetir la seva entrada inconscientment i després queden tancats a aquella casa, es aquesta situació la que ens mostra Josep Maria Forn sense artificis, simplement mostrant amb imatges de la seva pròpia filmografia uns fets i que desprès cada un tregui les seves conclusions, el film sembla acabar amb una nota optimista, però no ens enganyem es una nota un pel escèptica de un home que ha viscut moltíssim, ha vist moltíssim i ha creat moltíssim.
El film està fet pràcticament amb un pressupost cero, distribuït per ells mateixos que afortunadament ha trobat uns quants cinemes on ser projectat.
Potser alguns consideraran que aquest es un film oportunista o amb un punt de vista totalment subjectiu, però la veritat es que aquest film d’oportunista no en te res, s’ha anat fent durant anys, amb entrebancs i aturades involuntàries, que no ha estat fet en un rampell si no que ha estat fet de forma reflexiva, afegint material a mesura que el temps avançava i els esdeveniments polítics canviaven, també es un film sortit del cor i d’un esperit que no vol reconèixer fronteres però si vol reconèixer sentiments.
Josep Maria Forn es un cronista del seu país, un cineasta testimonial que veu el cinema com quelcom més que un simple entreteniment, fins hi tot un film seu en teoria tant lleuger com va ser HO SAP EL MINISTRE? Tenia una certa càrrega satírica sobre l’empresariat català i les institucions espanyoles i aquí l’autor s’ha mantingut fidel als seus principis.
per : Joaquim Parera