EN DEFENSA DE JOHN WILLIAMS.
EN DEFENSA DE JOHN WILLIAMS.
( per Joaquim Parera)
Tot escotant la banda sonora del film E.T. composada per John Williams he recordat una crònica que vaig llegir en un diari de la època ( l’any 1982) que se’m va quedar gravada a la memòria, el crític va posar a parir al compositor i a la seva feina com a tal, parlant de música sense emoció destinada al consumidor sense criteri, parlava de mediocritat i de sensibleria i de consumisme, naturalment era una època en que menysprear tot el que no fos modern i trencador era el dia a dia.
Jo he escoltat i re escoltat John Williams moltíssim i encara miro de trobar CD’s i LP’s seus ( també he escoltat i re-escoltat Goldsmith, Horner, Takemitsu, Ifukube, Morricone...) i el que he trobat sempre es inventiva, ofici i sensibilitat, no ho se potser soc jo que no tinc criteri.
De un temps ençà sembla que s’ha posat de moda menysprear Williams i veus els típics savis que per parlar de Williams es remeten als temes principals de JAWS, STAR WARS, SUPERMAN, RAIDERS OF THE LOST ARC i para de comptar, de fet no se pas si realment han escoltat els temes en qüestió amb atenció, parlen de que si han agafat d’aquí o d’allà per els temes principals, però els seus crítics obliden un fet essencial, quan un compositor posa música a un film el que fa es mirar de que sigui una música més efectiva i que ajudi més a la narrativa del film com un element més i si per això s’inspira en peces conegudes doncs ho aprofita fent-les tant seves com sigui possible, critiquen que tant STAR WARS com SUPERMAN, com RAIDERS OF THE LOST ARC son molt semblants, però si ens hi fixem en l’únic que s’assemblen es en que son marxes, de fet tenen una melodia i un to totalment diferent.
Els que el critiquen sembla que no han escoltat TOWERING INFERNO, THE POSSEIDON ADVENTURE, THE BATTLE OF MIDWAY o en un to molt més lleuger FITZWILLY o HOW TO STEEL A MILION... es ha dir han obviat no només les seves músiques anteriors als seus grans èxits si no també els temes incidentals dels seus films com ara el LEAVING HOME de SUPERMAN que es una de les peces més boniques que ha composat i això només es un exemple de moltes de les seves obres perquè per exemple CLOSE ENCOUNTRES ON THE THIRD KIND es una de les seves millors bandes sonores, però potser no tant coneguda per que va aparèixer poc després de STAR WARS, tampoc han dit res del seu DRACULA de l’any 1979 ni de tants i tants films que han comptat amb el seu geni.
La seva primera composició va ser per la sèrie PLAYHOUSE 90 i per el cinema DADDY-O UN GRAN TIPO totes dues de l’any 1958 i des de aquell any te 164 títols i moltes més composicions, algunes de elles son històriques i ja impossibles de trobar en el mercat, d’altres han servit de referent narratiu per altres films.
Criticar un compositor a partir de unes peces concretes – que a més son molt bones – ignorant la resta de composicions es si més no oportunista, però mai sabrem exactament que pretenen guanyar-hi, potser que algú els admiri per el seu atreviment i semblar trencadors.
Williams es un gran compositor, el darrer dels grans compositors clàssics que queden actualment a Nord-Amèrica en el mon del cinema que encara dirigeix les seves peces en un mon en que cada cop prima més el soroll per sobre de la narrativa, en un temps en que s’ha posa de moda la impostura estil HANS ZIMMER que necessita no només orquestradors si no també transcriptors per passar la seva música a partitura a més de les imposicions de una sèrie de productors totalment ignorants en música la música de cinema americà pot estar condemnada a des-aparèixer artísticament del mapa i es una llàstima perquè hi ha grans compositors dels que no podrem gaudir totalment del seu art.
