festival de cinema de sitges 2020
SITGES 2020, PANDÈMIA, PLUJA I PELIS.
per Joaquim Parera Albiac
Aquest serà s’ens dubte l’any de la pandèmia, potser molta gent oblidarà el nom del virus, però la paraula PANDÈMIA quedarà gravada en els nostres cervells, 2020, any pandèmic ( i esperem que sigui l’únic) i aquest COVID 19 ha afectat a totes i cada una de les activitats vitals de l’esser humà i la essera humana, ha afectat feines, relacions, amors, salut, vides, oci, cultura... però sobre tot a les vides i les il·lusions i els somnis, molts ens lamentem de la situació però si ens parem a pensar tambè podem dir que molts som molt afortunats i tenim sort de poder fer allò que ens agrada fer com a mínim un cop l’any, com anar al festival de cinema de Sitges.
Aquesta 53ena edició ha estat una de les més estranyes i en certa manera tristes que recordo, hi ha hagut menys pel·lícules però per altra banda també em tingut m´s oportunitats per veure el film que ens interessava, també em tingut moments per respirar entre peli i peli i això sempre s’agraeix a més d’un personal atent i amable que ens atenia a premsa sempre amb un somriure.
Hi havia molts films uns de bons, uns altres no tant, uns altres que eren veritables plos i també alguna que altra petita gran joia.
El festival va arrencar amb un parell de films zombiístics, el primer MALNAZIDOS de Alberto de Toro i Javier Ruiz caldera, un divertiment ambientat en plena guerra civil en que un grup format per feixistes i republicans s’han d’enfrontar a uns morts vivents made in tercer reich, un film que no toca ni mica el tema polític però que es realment divertit i que es deixa veure amb un somriure als morros, una altra zombiada va ser PNINSULA, continuació de Yeon Shan-Ho, continuació de la fabulosa TRAIN TO BUSAN, però sense la grapa del seu precedent i feta amb menys cor i més gasolina i bales, una mena de barreja entre MAD MAX, FAST & FURIOUS i GUERRA MUNDIAL Z amb uns tocs de humor i culebrot, això si amb final llagrimògen però feliç.
En un altre sentit hi havia VICIOUS FUN de Cody Callahan, film homentage als films de psicòpates assassins dels anys 80 molt divertit i intel·ligent amb un parell de personatges secundaris que es mereixen peli pròpia o també ARCHEMENY de Adam Egypt Mortimer, veritable monument al mon del còmic més psicodèlic dels anys 60 i 70 amb herois caiguts des de una altra dimensió i bandes de gàngsters estranyes molt estranyes.
SPANISH MOVIE (S)
Per altra banda els films produïts a casa nostra tampoc no van faltar i no només per part dels feixistes sense cervell zombificats de MALNAZIDOS si no també per films com LA VAMPIRA DE BARCELONA de lluís Danés, un film d’època que explica el cas de Enriqueta Martí més coneguda com LA VAMPIRA DEL RAVAL i tot el que va envoltar el cas i també tot el que va quedar amagat sota la catifa de la alta burgesia barcelonina i les seves vergonyes i que dona a la idea com Barcelona i Catalunya per extensió ha arribat a estar com està.
Un altre film es NO MATARÁS de David Victori amb el caratotxo de Mario Casas com a principal protagonista, aquest es un film dels que podriem anomenar del gènera de clatells desenfocat amb càmera amb pàrkinson que va seguint el personatge des de el començament fins al final, un film excessiu en pràcticament tot, tant excessiu que no te’l creus i et fa perdre tota connexió emocional amb el personatge.
A les antípodes tenim 30 MONEDAS de Álex de la Iglesia, de fet es el episodi pilot de una sèrie que dirigeix per HBO, però lluny de ser un producte encotillat es francament divertit de veure, amb situacions estranyes, algunes de terrorífiques, altres divertidíssimes i amb uns diàlegs enginyosos i a l’hora naturals, llàstima no poder veure la sèrie.
Per altra banda el film ES UN EFECTO ÓPTICO de Juán Cavestany amb dos grandíssims Carmen Machi i Pepón Nieto es un film que juga amb la repetició de les situacions, però ho fa de tal manera que no pares de riure ni un moment i gaudeixes de cada escena i de cada un dels diàlegs i de les mirades dels actors creant complicitat amb el espectador, per altra banda el film BABY de Juanma Bajo Ulloa ja es una altra cosa, film preciosista, però incoherent en alguns aspectes del personatge principal i uns simbolismes i metàfores que de vegades son massa evidents i fins i tot mostrats amb una mica de grolleria, es un film sense diàlegs i en que la música de Bingen Mendizábal i Koldo Uriarte es gairebé un personatge més, música que per cert va rebre un merescut premi al festival.
I també el film COSMÉTICA DEL ENEMIGO de Kike Maíllo, film amb producció ja internacional inspirada en la novel·la d’Amelie Nothomb, tècnicament impecable però que cau en una trampa molt habitual entre molts cineaste i es que no es el mateix la història sobre el paper que la mateixa història sobre la pantalla, ja que es poden fer evidents massa coses que no tindrien de ser-ho
DE L’EST VENEN ELS CALFRETS.
També han tingut molta importància els films vinguts de l’est d’Europa, cert que de qualitats molt diferents com per exemple POST MORTEM de Péter Bergendy film de fantasmes ambientat en un poble hongarès just després de la primera guerra mundial, un film atmosfèric, amb fantasmes per tot arreu, gairebé apocalíptic, amb una molt bona fotografia i uns efectes especials espectaculars que donen la sensació d’estar envoltat realment de fantasmes.
En un sentit totalment diferent va haver SPUTNIK de Egor Abramenko, ambientat en plena guerra freda ens explica de forma força eficient la història d’un astronauta que ha tornat a la terra de forma accidentada i amb un passatger inesperat.
També des de Rússia SUPREDEEP de Arseny Sutkin, amb una premissa molt interessant però que a mida que avança el film veiem que es va «americanitzant» cada cop més, una llàstima, perquè podria haver estat un film molt més original però que ha caigut en tots els tòpics del gènere.
I amb un aire totalment diferent vàrem tenir COMRADE DRAKULICH de Mark Bodzsár, una comèdia vampírica en plens anys 70 a Hongria amb un seductor vampir, un sistema d’espionatge una mica maldestre, dirigents imbècils i molt humor, una molt bona comèdia amb un humor una mica brètol, però es que el vampir tampoc es massa finolis, que carai, el film es va endur el premi al millor guió i la veritat es que es un film molt fresc, mereixia el premi al millor guió? Potser no, però tampoc importa massa, el film ja s’ha pogut gaudir prou be.
SEGUIM RIENT, QUE ALGUNA COSA ENS QUEDA.
Un altre film de vampirs força gaudible es BOYS FROM CONTY HELL de Chris Baug, un film de terror rural, amb un vampir ancestral i uns caçavampirs de poble tant valents com talossos, un film que sense ser res de l’altre mon et fa passar una molt bona estona, rient com un brètol i amb uns personatges que somblen trets del TBO, no es un gran film, però compleix amb el seu propòsit que es divertir.
Una mica més rebuscat es THE SHOW de Mitch Jenkins que s’endinsa en la ment d’Alan Moore per explicar-nos una història de detectius, assassins a sou, no tant damiseles en perill, somnis, premonicions i passats obscurs, un film una mica irregular, però que recupera una mica l’estil de COMÈDIA ESTRANYA en que es juga amb els sentits dels personatges i els espectadors i que fins els anys 90 s’en van fer algunes molt interessants.
I també un film, potser no tant estrany però si força divertit va ser SAVE YOURSELVES! Del tàndem de directors Alex Fischer i Eleanor Wilson, una comèdia sobrela parella més inútil de Nova York, una parella de hipsters enganxats al mòbil que un dia decideixen anar a passar una setmana al camp i desconnectar justament quan esdevé una de les invasions extraterrestres més estranyes del cinema així doncs veiem com aquest parell d’inútils sobreviu de la manera més tonta i es que son més tontos.....
EXOTISMES SANS.
Però no només hi ha fantasies americanes o russes, el festival també ha tingut el detall d’obsequiar-nos amb alguns films d’altres latituts com per exemple ICH-CHI de Kostas Marsdaans un film inspirat en una llegenda del nord de Rússia amb un esperit venjatiu que assola la regió jugant amb les sensacions i les percepcions de les seves víctimes, un film gairebé antropològic però que ens mostra com un ens pot influir en unes ments aparentment modernes.
Un altre film THE OLD WAYS de Christopher Alender, un film que s’endinsa en les tradicions i supersticions (?) del Mèxic més profund, un film sobre esperits, folklore i possessions que es veu sempre amb un somriure a la boca i que fins hi tot en algun moment fa por.
I de Indonèsia ens va venir també IMPETIGORE de Joko Anwar, film sobre malediccions i un poble dominat per la por i la desgràcia amb dues noies com a protagonistes ficades en un ambient de terror ancestral i un misteri del qual una d’elles n’és la clau per acabar amb la maledicció.
UNA JOIA
cada any hi ha al festival un d’aquests films que van més enllà del simple formalisme i el que veiem es una meravella que s’ens cola al cor i allà es queda perquè es tot bellesa i emoció pura acompanyada de una mica de erudició que sempre ve bé, parlo de THE BOOK OF VISION per mi el millor film del festival deixant de banda els premis.
El film de Carlo S. Hintermann es un viatge a la història, i a les emocions i els somnis per part de una estudiant de medicina, el film va més enllà de la simple anècdota i ens arrossega per u mon d’emoció i màgia, potser , des de el meu punt de vista va ser el film més veritablement fantàstic del festival.
GRANS CLASSICASSOS POPULARS.
Al festival de Sitges mai manquen els clàssics ja siguin obres mestres d’autors o clàssics de la cultura popular, aquest any ha estat generós en aquest sentit ja que ens han obsequiat per començar amb MANOS TORPES de Rafael Romero Marchén, un espagueti western comme il faut, amb tocs melodramàtics i que es va avançar en alguns conceptes narratius al cinema de.... Arts Marcials, el film va servir per homenatjar al gran Manuel de Blas, actor més que veterà que vàrem tenir el goig de tenir al festiva.
També un altre gran clàssic va ser FIST OF FURY o FURIA ORIENTAL com es va dir aquí, film de Wey Lo, va diguem-ho de fet sempre serà el film de Bruce Lee, un film que va ser el primer gran èxit en cinema de Bruce Lee i que crec que alguns directors moderns haurien de veure per saber com es roden escenes d’acció, em sents Christopher Nolan?
Un altre gran altre clàssic popular que vàrem poder gaudir com cal va ser THE EMPRE STRICKES BACK, la superior continuació de LA GUERRA DE LAS GALAXIAS que va ser un gran plaer poder-la gaudir en pantallassa i un so que no vegis.
I també FLASH!!!! AAAAAH, si, FLASH GORDON de Mike Hoges, un film que es un veritable desproposit a nivell tècnic i estètic, un monument de la cultura POP i un film més pallasso del que jo recordava i que tota la platea va gaudir moltíssim i també vaig descobrir que la actriu Melody Anderson sembla que era la única que realment era conscient del despropòsit que estava rodant perquè hi havia moments que et feia pixar de riure simplement fent « carones».
La cloenda del festival va ser portada a càrrec per el inoblidable film de David Linch THE ELEFANT MAN, que precisament aquest any fa quaranta anys que es va estrenar
UN PARELL DE FILMS MÉS.
Hi ha cognoms que arrosseguen molt de públic, aquest seria el cas de Cronnenberg, però no pas d’en David Cronnenberg si no del seu fill Brandon que ens va portar POSSESSOR UNCUT un thriller o potser més ben dit un tecnothriller sobre canvis de personalitat que tècnicament està molt bé, però a nivell emocional no aconseguia el seu proposit, malgrat això es va endur el premi al millor film.
Curiosament un film menys pretensiós intel·lectualment però amb una temàtica molt semblant com SPIRUTWALKER de Yoon Ja-Keun aconsegueix atrapar molt més a l’espectador i a més el fa gaudir d’allò més amb persecucions, personatges molt ben treballats i situacions a l’hora rebuscades i divertides, jo em quedo amb SPIRITWALKER, sorry Brandon.
Per altra banda un altre film “triomfador” com THE RELIC de Natalie Erika James es va endur la menció especial del jurat amb u film fantàstic una mica A LA MODE» però que de fet no aporta gran cosa al gènere.
I ara que? Com serà l’any que ve? Hi haurà festival? Jo diria que si perquè la organització ha fet mans i mànigues per poder dur a terme aquest festival i aconseguir que tots en puguem gaudir.
M’he deixat un tou de films, d’alguns val la pena parlar-ne d’altres, no cal diria jo.
Ara esperar l’any que ve i donar ànims a aquesta colla de pencaires il·lusionats que ens alegren la vida durant 11 dies l’any i esperar poder-nos retrobar tots sans, estalvis i amb ganes de gresca.
Per qui li interessi el palmarès del festival deixo aquí el link perquè el podeu consultar.
Fins aviat Sitges.
https://sitgesfilmfestival.com/cat/festival/palmares
