JANINE NANSEN & ALENXNDER GAVRYLYUK AL AUDITORI DE BARCELONA.
JANINE & COMPANY PRESENTS....
Pert Joaquim Parera
8 crònica del concert celebrat el passat 03 d’abril al auditori de Barcelona.
INTÈRPRETS: Janine Jansen – violí- , Alexander Gavrylyuk –piano.
OBRES: sonata per a violí i piano núm 1-R. Schumann-, sonata pera violí i piano núm 2 - Sergei Prokófiev-, sonata pera violí i piano en LA menor –Cesar Franck-.
Aquests romàntics... si es que no tenen remei, si fins i tot en ple atac de sífilis han de dir la seva – aquesta frase es podria atribuir a Nietzsche però es meva- Robert Schuman va se un dels primers romàntics de la música Europea, amb una ànima carregada de emocions i punyetes inundaven l’aire amb tota la gama de sentiments fets per entrar per la oïda, passar per el cor i finalment anar a parar al cervell ( o a l’estómac segons es miri), aquest es el cas de una de les obres presentades a aquest concert , una obra composta l’any 1851 i estrenada l’any 1852 quan Robert Scumann ja tenia la sífilis prou avançada com per que li comencés a afectar al cervell i a l’hora tenir la ment prou clara com per compondre aquesta bellíssima sonata que va encetar el concert de enguany, una arrancada de romanticisme per començar a posar fil a la agulla per el que seria un combat entre la emoció pura i la racionalitat dura, tres autors i tres formes de veure la música, el primer, Schumann, el segon amb la racionalitat amb una mica de esquizofrènia de Sertgei Prokofiev, que va composar l’any 1943 en plena invasió alemanya a Rússia i mentre treballava en la banda sonora de IVAN EL TERRIBLE, film mític de Sergei Eisenstein IVAN EL TERRIBLE i que pretenia ser una via d’escapament a la complexitat de dita banda sonora.
Per acabar encara teníem a en Cesar Franck, un dels pocs romàntics que van sobreviure a les malalties venèries i al suïcidi en una obra que malgrat ser composta l’any 1886 (tres anys abans de morir) amb un autor que ja arrossegava uns anys a la esquena i que malgrat tot va construir una obra plena de vida i capaç de simular improvisacions, potser es perquè la obra era un regal de noces per a un amic seu.
Aquestes tres obres tant representatives dels seus respectius estils formaven un tot, amb el romanticisme més desbocat (i fins i tot optimista, que ja es estrany) fins l’estil més personal de Prokofiev, els dos solistes van perfectament compenetrats i mantenien una complicitat que es notava en no nomès en la seva interpretació, si no fins hi tot quan simplement eren sobre l’escenari, la entesa entre tots dos artistes juntament amb el seu talent i la brillantor de les obres interpretades van fer d’aquella vetllada una gran vetllada per qualsevol que realment la música.