JORDI SAVALL AL AUDITORI
LA FOLLIA DEL REI JORDI. (crònica del concert de Jordi Savall al Auditori de Barcelona del passat 30 d’abril).
Per Joaquim Parera
INTÈRPRETS: O.B.C.
DIRECTOR: Jordi savall.
OBRES: suite per orquestra nº3- J. S. Bach-, Serenade nocturna en R Major –W.A. Mozart-, Concerto grosso núm 12 “LA FOLLIA D’ARCANGELO CORELLI” –Francesco Geminiani-, REIALS FOCS ARTIFICIALS- Georg Friederich Händel.-
La vida del artista i en especial la dels compositors durant els segles 16, 17 i 18, composar una simfonia o un concert per el burgés o el noble de torn i a la hora d’executar-la veure que el públic passava olímpicament , especialment la persona que l’hi havia encarregat que la vèien allà distreta intentant impressionar a alguna cortesana o cortesa amb la música que havia encarregat per veure si se l’enduia al catre, això tenint en compte que poca gent dels convidats –ja fos a casa de l’anfitrió , ja fos a les sales de concerts- escoltava realment la obra i els altres parlaven entre ells.
Suposo que es encerta manera per això que en Wolgang Amadeus Mozart , quan va composar la serenata nocturna amb que ens va obsequiar Jordi Savall el passat concert, especialment el tercer moviment el RONDEAU, una peça deliciosa i divertidíssima mostra d’humor Mozartiá en que quatre, perdó cinc instruments solistes –viloí, viola, contrabaix i viola- repetien una melodia que després era contestada per la orquestra fins que finalment els timbals –el cinquè instrument que no he anomenat- farts de tot plegat repeteixen la melodia i fa callar els solistes d’una vegada amb un solo que diries que Mozart va inventar els solos de bateria que tant impressionen avui dia.
El fet de que aquest sobre els primers clàssics post-barrocs comptés amb el tipus de formació reduïda tal i com es feia a la època –orquestres amb no més de 20 components com a màxim- li donava la credibilitat que necessiten aquestes obres, la Suite per a orquestra de Bach per exemple que amb una orquestra més gran hauria estat molt més difícil de gaudir i que amb la formació que se’ns va presentar el passat cap de setmana va donar el to..., anava a dir emotiu, però Bach no era emotiu, de fet la sensibilitat de Bach se li ha dona a posteriori ja que Bach era molt matemàtic a la hora de composar, emotiu no, era una altra cosa , era un altre tipus d’emoció, potser emocional–per altra banda es molt corrent escoltar simfonies mi sonates barroques interpretades per grans orquestres simfòniques i que perden així part de la seva essència , em podeu dir purista si voleu-
Després el concert Grosso de Geminiani sobre LA FOLLIA de Corelli va donar un punt de interiorització emocional de grandesa humana, des que Corelli va composar la seva FOLLIA SPANGNOLA s’han fet més de 20 variacions, fins hi tot Beethoven i Rachmaninov en van arribar a fer, i cada una era igual però totalment diferent de l’altre i amb entitat pròpia, la de Geminiani es especialment trista, amb petits punts de lluïdesa que fan que et deixi el esperit tranquil, però amb un punt de nostàlgia de quelcom que no figura en els teus records, almenys es la impressió que em va donar a mi en el concert de dissabte, cada un rep l’art d’una manera diferent.
Per altra banda els REIALS FOCS ARTIFICIALS de Händel era el contrapunt final i pompós (en el millor sentit de la paraula) per un concert plegat de virtuosisme i saviesa musical, la única pega que li trobo es ell públic, com va reaccionar, quan el director Jordi Savall va fer esment dels dramàtics fets que estan succeint a Síria, Grècia i part del Mediterrani, els morts i desolació que tenim a les portes de casa i que els estats europeus veuen i fan els ulls grossos mentre s’omplen la boca de paraules de solidaritat, s’ha de dir que el públic no va reaccionar, va no-reaccionar, ni un aplaudiment, ni un bravo i això em fa preguntar-me: de que serveix la cultura a una humanitat deshumanitzada?