JÖRG WIDMANN AL PALAU.
JÖRWIDMANN AL PALAU.
( per Joaquim Parera)
Crònica del concert celebrat el18 de febrer al palau de la música catalana.
Intèrprets: ORFEÓ CATALÁ, ORQQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA, CAROLINE WINDMANN ( violí), JUÁN DE LA RUBIA ( orgue)
Obres: CON BRIO, CONCERT PER A VIOLÍ I ORQUESTRA, VARIACIÓNS SOBRE “ EL CANT DELS OCELLS) ( Jörg Windmann), SIMFONIA Nº 7 ( Ludwig Van Beethoven.)
El passat dia 18 es va celebrar al palau de la música catalana es va poder sentir ( en tots els aspectes) un concert força especial, amb 3 peces del compositor Jörg Widmann, la primer peça CON BRIO es una peça que lluny de ser una narració sobre l’esforç físic es la crònica de una creació anímica i mental, en la peça com en la resta de les obres de Windmann es crea un crescendo què comença de forma una mica caòtica però que a mesura que va avançant va agafant forma fins arribar a la apoteosi i a finalment el cansament, però un cansament amb un toc gloriós, EL CONCERT Nº2 PER A VIOLÍ I ORQUESTRA interpretat per Carolin Widmann, dividit en tres moviments o més aviat temes perquè no estan connectats entre si temàticament, son tres temes amb entitat pròpia, el primer UNA RICERCA es això, la recerca de una fita que va agafant forma a mesura que i va agafant forma fins al triomf final, el segon moviment ROMAZE es una història d’amor que amb la simple base DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI, DO narrava la història d’aquesta història d’amor, amb inquietud primer i que després va agafant forma felicitat i il·lusió per finalment trencar-se però a poc a poc refer-se, en quan a MOBILE es un tema més confós en constant evolució, amb melodies que van apareixent i es desfan en una constant evolució en quant a la meravellosa ELCANT DELS OCELLS interpretat al orgue per Juán de la Rubia amb l’ORFEÓ CATALÁ es senzillament màgica i grandiosa, amb variacions que van creant un crescendo fins a una gran apoteosi final.
la darrera peça del concert compost per la setena simfonia de Beethoven va ser una meravella de vivacitat, la simfonia de Beethoven més alegre amb permís de LA PASTORAL, amb quatre moviments que son pura vida i amb un segon moviment meravellós una melancòlica PAVANA que donava una estranya tranquil·litat al cor per després seguir amb la disbauxa fins al final.
Va ser un gran concert, irrepetible, com tots els bons grans concerts i que romandrà en el record dels que el vàrem gaudir.
