LA GRAN PATÈTICA
UNA GRAN PATÈTICA.
Per Joaquim Parera
Crònica del concert celebrat el passat dissabte 13 de gener a l’auditori de Barcelona.
OBRA: 6ª simfonia de Txaikovsky “ PATÈTICA”
INTÈRPRETS: O.B.C.
DIRECTOR: Ludovic Morlot.
La veritat es que escoltar la PATÈTICA de Txaikovski es sempre un plaer i si està ben interpretada encara més i si el públic coneix el significat de la obra i perquè lava composar encara més i si.... encara més i s no estossegués ningú encara més.
La interpretació d’aquesta darrera obra estrenada poc abans del suposat suïcidi del compositor va ser realment meravellosa, des de el primer al quart moviment, el primer amb els seus primer lúgubres compassos marcats per els contrabaixos que ens mostren un mon ple d’ombres en que comença a flotar la tragèdia alternant amb petits brots de llum però que acaben finalment en una explosió de violència interna i finalment en una tràgica rendició per donar pas a el segon moviment, a partir d’aquí ni el segon ni el tercer moviment seran el que a primer cop d’oïda semblen.
El segon moviment es aparentment plàcid i idíl·lic, ens pretén transmetre una sensació d’alegria, de pau però durant tot el moviment subsisteix un corrent de tristor i premonició de la tragèdia que a poc a poc i sense adonar-nos es va apoderant del moviment fins a envair-ho tot i amb prou feines ens n’adonem fins que al final ens adonem que no hi ha pas alegria, només una tristor que s’enganxa a la pell malgrat voler aparentar una certa tranquil·litat just abans de donar pas al tercer moviment.
El tercer moviment ja es precisament el representa la simfonia en si, sota la aparença de una peça alegre i joiosa com alguns cops s’ha mal-interpretat ens trobem amb el que podria ser una peça triomfalista i alegre però que a poc a poc aquesta alegria es va transformant en un incontrolable frenesí de bogeria en que el protagonista es veu abocat i del que no en podrà sortir, molts cops he sentit com durant la interpretació d’aquest moviment part del públic es posava a palmejar al ritme dels compassos com si de una marxa alegre es tractés, i es que José Luís Cobos als anys 80 va fer molt de mal amb els seus discs de “música clàssica per a discoteca” extirpant grollerament el veritable sentit d’aquesta simfonia.
El quart moviment ja es la rendició davant l’inevitable: la mort i la destrucció, el fet de quedar-se immòbil sense esperança veient com el mon i la vida s’ensorren als teus peus en un mon sense escapatòria ni esperança, la mirada pessimista del autor en aquest darrer quart moviment que es la antítesi dels darrers moviments simfònics que acostumen a acabar amb una gran final espectacular i amb un clímax explosiu.
Aquí no hi ha clímax, es un anticlímax que pretén que l’anima contempli el més fosc de la vida per després fer-nos reflexionar.
He de reconèixer que jo de jove sempre havia sentit una certa predilecció per aquesta simfonia, parlo d’un temps en que Txaikovski era en certa manera menyspreat per la “intel·lectualitat “ de la època ( parlo de finals dels anys 70) però que jo en canvi sentia una certa afinitat per les obres dels compositors de la època romàntica, perquè em proporcionaven emocions que potser un Wagner o un Bach no m’aportaven ( era jove, no tenia ni vint anys) i ara en Txaikovski em segueix transmetent unes emocions que pocs compositors em transmeten i amb aquesta interpretació de la O.B.C. del passat dia 13 em queda molt més palès.
Visca la emoció i visca la vida amb les seves llums i ombres.
