LA SÍNDROME DEL PENTAGRAMA EN BLANC I REUNIÓ PSICODRMÀMTCA D’AMICS AL AUDITORI DE BARCELONA.

LA SÍNDROME DEL PENTAGRAMA EN BLANC I REUNIÓ PSICODRMÀMTCA D’AMICS AL AUDITORI DE BARCELONA.
Crónica del concert del passat 18 d’abril al auditori de Barcelona.
OBRES: en la solitud, homenatge a Carl Nielsen (Joan Albert Amargós), concert per a violí, violoncel i piano ( L. V. Beethoven), Simfonia nº2 “els quatre temperaments” (Carl Nielsen)
 INTERPRETS: O.B.C. ,  Khatia Buniatishvili (piano), Renaud Copuçon (violí), Edgar Moreau (violoncel)
DIRECTOR: Pablo González
Gairebé mai un pensa en el pot patir o sentir un compositor quan composa una peça musical, com formar la melodia, quins elements introduir com encaixar-ho tot... això es el que en Joan Albert Amargós  volia transmetre en la seva obra EN LA SOLITUT, el seu homenatge al compositor danès Carl Nielsen i ho transmet perfectament , la sensació de tenir un pentagrama en blanc al davant i no saber com començar, les notes difuses que apareixen i no acaben d’encaixar les unes amb les altres, melodies que es formen i desapareixen... una composició que defuig dels caos gratuïts de molts compositors joves i esdevé una obra compacta amb un llenguatge propi i més que remembrances a Nielsen te uns certs tocs de Greshwin però tant es, es una bona obra, molt ben interpretada i que es va merèixer uns més que merescuts aplaudiments.
 La segona obra, el triple concert per a piano violí i orquestra de Beethoven, que si be era un encàrrec ( com gairebé tota la obra de Beethoven, tot sigui dit) es una obra plantejada –des de el meu punt de vista- en certa manera com una reunió d’amics que dura des de el capvespre fins a l’albada.
Tres amics es troben i a mida que van arribant es va animant l’ambient, un ambient que recrea la orquestra, primer un ambient alegre en que el violí i el violoncel conformen la part formal, però alegre i en que finalment arriba el piano en un esclat de coqueteria i felicitat, així es el primer moviment, l’allegro: la alegria del retrobament, el explicar-se la vida com ha anat tot plegat..., el segon moviment, el LARGO es la reflexió de vegades divertida, altres trista del que ha estat tot plegat i finalment el tercer moviment el RONDO ALLA POLACA: en que les reflexions del segon moviment es converteixen en esclats de plors i alegria, una coda final a una trobada memorable de les que només en podem gaudir un cop en tota la nostra vida, però que o recordarem sempre.
 La obra, va a mig camí entre el barroc i el classicisme simfònic de Beethoven, i els tres solistes interpreten perfectament el seu paper, una obra poc coneguda de Beethoven, que el mateix autor va deixar amb el temps una mica de banda, però carregada de gran bellesa.
Finalment i per acabar la simfonia nº2 de Nielsen, aquesta simfonia en que es narren els quatre principals temperaments humans –colera, flema, melangia i la passió de la visceral-  es de fet gairebé com una paròdia del romanticisme simfònic, els quatre moviments son com una caricatura feta amb gran sentit del humor. Ja sigui per la part colèrica, o la flemàtica – que podria ser el retrat burleta d’un dandi- la melangia del tercer moviment que era com si de cop ens pesés l’anima i finalment el quart moviment el “allegro sanguineo” les passions viscerals el que portem a la sang ens mostra com podem ser de talossos fins arribar a les darreres conseqüències.
Un gran concert, uns intèrprets amb encant i unes obres coherents amb el programa, això es un concert com cal.