PASSIÓ I PAISSATGES AL AUDITORI.
PASSIÓ I PAISSATGES AL AUDITORI.
per Joaquim Parera.
Crònica del concert celebrat el passat dia 20 degener al AUDITRI DE BARCELONA.
OBRES: DIE WINDSBRAUD (Alissa Firsova), CONCERT PER A VIOLONCEL I ORQUESTRA, OPUS 85 ( Edward Elgar), SIMFONIA Nº 3 ESCOCESSA ( Felix Mendelssohn).
INTÈRPRETS: O.B.C., Jean-Guihem Queyras ( violoncel).
DIRECTORA: Gemma New.
Quan s’estrena una obra al auditori la veritat es que jo sempre tremolo, perquè de vegades sembla que alguns joves compositors segueixin sempre les mateixes pautes en que possen per sobre de la melodia i es centren simplement en la harmonia ceant obres que no tenen ni principi ni final clars i intercalables entre elles, no ha esta pas el cas de DIE WINDSBRAUD de Alissa Firsova, una obra a mig camí entre la modernitat i el classicisme en que ens narra la apassionada relació entre el pintor Oskar Kokoshka i la pianista Alma Mahler.
La seva composició està farcida de foc i emoció, en que la passió tant emocional com física es reflectida en la obra fins arribar a un turmentós clímax.
Per altra banda la el concert per a violoncel i orquestra d’Elgar es una obra plagada de tristor i tendresa, que va coincidir amb diversos fets traumàtics per l’autor primer de tot la primera guerra mundial, fet que el compositor va veure com un fracàs de la humanitat, després la seva pròpia malaltia i el de la seva esposa que el compositor va veure com s’anava esvaint a poc a poc davant dels seus propis ulls, aquests fets van fer que el compositor creés una obra en que mai apareix realment la alegria, un concert que arrenca amb un preciós leit motiv en el primer moviment i que no reapareix fins al darrer moviment amb una gran carrega dramàtica i tràgica que clou el seu concert, la que realment va ser la seva darrera gran composició perquè després de la mort de la seva esposa ja no va poder crear ni acabar res més destacable.
Si de fet Elgar va ser en certa manera menyspreat per certa intel·lectualitat s’ha de dir que es aquesta una gran obra i la interpretació de Queyras al violoncel ha aportat aquest toc de mestria que precisa la obra.
En quant a la simfonia ESCOCESA de Mendelssohn la veritat es que – i això es culpa meva – no em va acabar d’entussiasmar, però tal com he dit no es culpa de Mendelssohn ni dels la O.B.C. ni del la directora Gemma New si no meva, simplement i es que un servidor per alguna estrany motiu mai m’he sentit atret al escoltar-la, perquè sempre m’ha semblat que es una música que se’m queda al cervell, però mai al cor. Així que perdona Felix no ets tu, soc jo.
De totes maneres es una peça en que es fa una gran descripció dels paisatges escocesos, però que en canvi no em vaig poder quedar amb cap melodia.
En fi, va ser un gran concert, amb una vigorosa direcció de la directora Gemma New, una superba interpretació tant del solista Jean-Guihem Queyras com de la O.B.C. i unes peces meravelloses i moments en que la emoció s’endinsa fins el més recondit del nostre cor.
