RAVEL& NYMAN & FRIENDS
REITERACIONS QUE NO HO SON (crònica del concert celebrat el passat 17 de març al PALAU DE LA MÚSICA CATALANA)
(Joaquim Parera)
INTÈRPRETS: Orquestra Simfònica del Vallés, Enrique Lapaz (Piano)
DIRECTOR: James Ross.
OBRES: Concert per a piano i orquestra en Sol Major, BOLERO ( M. Ravel), suite per a piano de EL PIANO (M. Nyman.), Clapping music ( Steve Reich) the chairman dances (John Adams)
Que te Ravel que ens atrau?, per molta gent Ravel només els sona per el seu famós BOLERO, sobre tot des de que va sortir al film 10 de Blake Edwards, i potser va ser això va ser el que va atreure a moltagent, perquè molts desconeixien qui es Steve Reich o John Adams, per altra banda la música de Nyman per el film EL PIANO es coneguda i reconeguda per tothom, però anem a pams, la primera peça del concert, el concert per a Piano i orquestra de Ravel es com a mínim curiós, només començar el que sents no sembla Ravel, sembla Gershwin, sona molt molt americà amb les llums de la música americana de començaments del segle XX i les sonoritats dels seus carrers, el segon en canvi es totalment diferent, abans de començar el solista va estar recapacitant una mica concnetrant-se, perquè? Doncs perquè es un moviment d’una subtilesa i sensibilitat extremes, deliciosament tranquil, u n moviment que ens va deixar a tots en silenci i bocabadats, aguantant la respiració una estona i escoltant el silenci fins al tercer moviment en que les llums tornen a esclatar i la vida torna a despertar i posar-se en moviment, un concert en tres moviments que semblen auto-conclusius però que el director va saber guardar el temps final per poder sentir com mor la darrera nota abans no esclatessin els aplaudiments.
Després va seguir la suite per a piano i orquestra del film EL PIANO de M. Nyman, he de reconèixer que malgrat que m’agrada moltíssim Michael Nyman la banda sonora que va composar aquest film sempre em va semblar una mica.... plasta, però no pas les suites que va fer per altres gravacions, les quals son realment boniques i amb això ens vàrem trobar, una bellíssima peça plena de lirisme una petita mostra del seu minimalisme menys minimalista i també menys arriscat, si, però realment «maco».
La segona part va començar amb la peça CLAPPING MUSIC de Steve Reich, que en acabar vaig pensar: quins pebrots Steve i amb raó, el tema se les porta i demana que el públic no nomès escolti si no que tingui que imaginar que escolta i perquè ho escolta, la peça bàsicament es cinc músic interpretant una partitura només picant de mans, cosa que pot semblar una ximpleria, però que de fet es realment no només graciós si no que fins hi tot bonic.
La següent peça THE CHAIRMAN DANCES de J. Adams, una altra peça minimalista i a primer cop d’ull (o orella) repetitiu, però no es pas així, perquè el tema va evolucionant fins a una gran final, o potser no tant gran, però es igual, però no ho es, que es diferent a igual, en fi es una peça ideal per iniciar els profans en el meravellós mon de la música contemporània.
El concert va acabar amb el famós BOLERO de Rabel, que te aquesta peça que tant ens atrau? La em sentit un tou de vegades i cada cop que la programen la volem tornar a sentir, des de que comença, fluixet, molt fluixet amb la melodia que es repeteix sota la cadència d’un tambor, cadència que no desapareix en tota la peça, i es van succeint els instruments, després els cosos dels instruments i finalment tota la orquestra en una gran final plena de so i llum, si aquesta peça ens enganxa i la seguirem tornant a escoltar sempre que torni a sonar, no tenim remei, ni falta que ens fa.
El concert però realment va acabar amb un bis de CLAPPING MUSIC de Reich, aquest cop interpretat per tota la orquestra, un final divertit, per a un gran concert, val la pena, mira tu.
