RECURSO DE AMPARO

RECURSO DE AMPARO.
Crónica de la la obra presentada el passat 19 d’abril al TEATRE DEL FOMENT de Martorell.
TÍTOL DE LA OBRA: EL RECURSO DE AMPARO.
AUTOR: GUILLERMO BENITO RODRÍGUEZ.
INTÈRPRET: AMPARO MORENO.
Produït per: HISTRIÒNIC, S.L.
 Riure es un dels actes més saludables que hi ha, si ens hi posem a pensar, la invenció del riure es una de les poques creacions humanes que es pot considerar realment saludable ( sempre que rient no et doni un atac al cor, clar) i el espectacle EL RECURSO DE AMPARO, es del que tracta: del riure, tenim necessitat de riure del tot el que ens envolta, dels polítics, dels setciències, del entorn, de nosaltres mateixos... i Amparo Moreno en ajuda a riure en una obra de ben bé 90 minuts, en que ella està sola al escenari, sola ella i el seu talent i la seva força com a actriu i pallassa, clar.

-.AMPARO MORENO: la risa es importantíssima, es el que ens allibera de les coses que estem patint, tot ho em de veure des de el sentit del humor, si perdem el sentit del humor... es horrorós, apaga y vamonos; la risa, la ironia, el sarcasme... tot això es símptoma de una intel·ligència.

I es que els seu espectacle es un espectacle a la necessitat que tenim de riure’ns de tot.
-. A.M.: de mi la primera, donem també canya als polítics, a la situació... a tot en general... podem passar de parlar de política a dir que a una amiga meva l’ha deixat el marit... es un poti-poti, jo el que faig no es com EL CLUB DE LA COMEDIA, en que per exemple tenen un tema i a partir d’aquest monotema van parlant, no jo es un vano molt ampli, de moltes coses que vull parlar... es com prendre un cafè junts a casa meva... porto la tauleta, no pugen, però es com si estiguessin amb mi, sentir el riure del públic es vital, mira, si fas una obra seriosa –un drama-, la gent no ha de plorar, però això si que es fotut ser actriu còmica, perquè si està provat que el que fas fa riure i la gent no riu estàs enfonsada en la misèria més absoluta, aquí si que es fotut, eh?  I mai es donen els premis ni els llorers per ser actor còmic, no... crec que està mal considerat l’actor còmic.

I es veritat, abans veies una sèrie de televisió o una pel·lícula i per seriosa que fos sempre hi havia un punt còmic, ara sembla que tots els personatges estiguin estrenyits.

-.A.M.:  ara no hi ha subtilesa, abans els COUPLÉS tenien èxit per que les seves lletres tenien doble intenció, ara no, ara has de dir caca, cul, pet...  i follar, sobre tot follar, coses que no diries mai ara resulta que s’ha de dir tot això si no,  no ets moderna i estàs antiquada, abans el que s’operava la cara no ho deia, ara ja fa presumit –no, no jo m’he operat això o allò...- es com si volessin avorregar el públic... s’ha de pensar una mica .

 En un mon en que si no serveixes per donar diners se’t considera un inútil amb els actors sembla passar una mica el mateix, no son valorats per el seu art.

-.A.M.:  acabo de llegir una crítica en que una actriu diu que es horrorós que siguem contractades perquè tenim més seguidors al faceboock; i penses: no pot ser, realment creuen que els aportarà més calers això? Victor Hugo va dir: LA POPULARITAT ES LA CALDERILLA DE LA FAMA, ara es el mon al revés: quan més idiota ets més cobres a la tele.
No s’ha de pensar, ja h vàrem veure a EL NOM DE LA ROSA, ni llegir, ni pensar ni riure, riure es “cosa del maligno”. si riem es que som feliços.

Si riem perdem la por i amb la por perdem el respecte al que es suposa que ens ha de fer por.

.-A.M.: si som feliços perdem la por per això ens volen amb la tristor a sobre,  sempre amb la por, per això durant les dictadures predominava sempre els gris, gent grisa que volia tornar grisos als altres, tu veus les cases de la dictadura, els edificis i son horrorosos, gens d’alegria per res i Espanya..., be Espanya tenim una alegria immensa, però ens la estan treient poc a poc.

Però clar està fet el sistema per poder aconseguir una mica més d’alegria? Quins avantatges tenim per poder ser més feliços?

-.A.M.: els horaris ja estan plantejats perquè si treballes a qualsevol lloc no puguis anar a teatre o a concerts, si surts de treballar a les 9 no pots anar a veure una obra que comença a les 7, de fet ja ens deixen riure’ns de tot, però una mica com a “bufones de la corte”... pobrets... que facin el que vulguin però nosaltres els hi posem el 21 per cent...  la gent no va al teatre perquè la entrada es cara, a nosaltres ens han abaixat els sous... o no ens contracten perquè l’ajuntament no te diners... es que ha vingut a fotrens aquest Montoro..., si cobra més la meva dona de fer feines per hora...

 Amparo Moreno tothom la tenim per una (gran) actriu còmica, però... com actriu dramàtica?

-.A.M.: com actriu dramàtica... no, afortunadament si alguna cosa he pogut fer es perquè m’ho he muntat jo – la Shirley Vallantine, qui te por de Viginia Wolf..- perquè si no, no compten amb tu, jo he anat amb una obra sèria... que et diria jo... MISERY, per exemple i que la gent del poble diu: ai, a veure si ens fa riure... i dius: que no heu llegit de que va això?.
Un actor es un tot terreny, un mercenari, ara fem aquesta..., ara fem l’altre..., la versatilitat es important, a mi m’agrada molt passar de una cosa a l’altre, i tant... donam un bon drama, ja veuràs, ja.. el que passa es que la gent t’encassella, però la veritat es que com el directe amb el públic... no hi ha res.

I jo encara diria més: tenir al davant, sobre un escenari, una actriu com la Amparo Moreno no hi ha res, perquè aquesta dona pot agafar un text, per fluix que sigui i fer-lo gran.