romanticismes, passions, Rachmaninov, Xostakòvich i Patricia Kopatchinskaja.
ROMANTICISME CONTEMPORÀNI.
CRÒNICA DEL CONCERT CELEBRAT EL PASSAT 24 D’ABRIL AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA.
( per Joaquim Parera)
OBRES: conceert per a violí i orquestra nº1 de Dimitri Xostakóvitch i simfonia nº2 de de Sergei Rachmaninov.
INTÈRPRETS: Patricia Kopatchinskaja ( violí), FRANZ SCHUBERT FILARMÒNIA.
DIRECTOR: Tomás Grau.
El retrobament amb patricia kopatchinskaja sobre l’escenari realment tal com estan els temps s’ha fet molt de roger, però la veritat es que ha valgut molt la pena, la seva interpretació del concert per a violí orquestra nº1 de Xostakòvich va molt més enllà del que es pot dir magistral tenint en compte la dificultat i l’esforç que suposen la execució d’aquesta obra i com sempre la intèrpret es posa públic i orquestra a la butxaca, la complicitat tant necessària entre director , orquestra i solista ha estat més que present, es notava a l’aire, les notes de Xostakòvich portaven al espectador de la serenor al frenesí per finalment poder exal·lar tot l’aire que e¡la emoció ens ha fet guardar als pulmons i arribar a una certa catarsi ( almenys es el que a mi em va passar), especialment difícil van ser els dos darrers moviments : el PASSACAGLIA i EL BURLESCA , pràcticament sense cap mena de transició, un passacaglia fúnebre i trist, però en cap moment tràgic, era com assistir a una processó de la que sabem quin es el destí i nosaltres i assistim impàvids i l’acompanyem, després com un vent de desesperació el violí canta grinyola, plora, es lamenta en el que es un veritable repte artístic per la solista que arrencat tota la emoció i després, sense més ni menys comencen els riures la vida torna i festeja i fa broma, em saltat del PASSACAGLIA al BURLESCA sense adonar-nos-en i el final es pura vida Patricia Kopatchinskaja ha estat la mèdium juntament amb la orquestra, el director i les notes de 
Xostakòvich que ens han fet viure una vida aliena sencera.
Per altra banda, la segona simfonia de Rachmaninov, una simfonia que va esdevenir un veritable repte per el compositor comença de manera gairebé mística per, a poc a poc anar tornant-se cada cop menys etèria i esdevenir més profana, amb més passió i i de vegades una mica de fúria fins arribar al tercer moviment, l’adàgio, un dels adàgios més bells mai composats, es tot emoció, sentiment, nostàlgia... amor, els sentiments que s’experimenten amb aquest moviment son difícils de descriure, son tristor, però també serenor i esperança,, cada una de les notes, el seu meravellós leit motiv, aquesta música que en el seu temps molta gent va considerar caduca i decadent, per antiga... aquesta música a aconseguit sobreviure a revolucions polítiques i culturals, guerres i tiranies i ens sobreviurà a nosaltres i potser d’aquí tres-cents anys algú torbi i escolti - potser per casualitat - aquesta peça potser alguna cosa es remourà dintre seu i potser alguna cosa canviarà en ell.
Després d’un Sant Jordi passat per aigua, poder gaudir d’aquestes mostres de talent artístic, d’questes emocions proporcionades per Patricia Kotchisnkaja, per la FRANZ SCHUBERT PHILASMONIA, per Xostakòvich i per Rachmaninov... es el millor dels regals.