SARA MONTALVO, SEMPRE ENDEVANT
SARA MONTALVO: SEMPRE ENDEVANT.
( per Joaquim parera)
Hi ha artistes que s’han passat la vida treballant, malgrat la seva jovenesa es una dona que ha treballat moltíssim, ja des de el 2002 en la seva breu aparició a EL ROBO MÁS GRANDE JAMÁS CONTADO de Daniel Monzón, passant per el teatre, des de el clàssic ( DON JUAN TENORIO de Zorrilla, EL ALCALDE DE ZALAMEA de Calderón de la Barca entre altres) o obres de Mihura ( TRES SOMBREROS DE COPA, NINETTE...) fins al musical ( CABARET) , televisió i salt a Mèxic a on allà han valorat el seu talent tant per el drama com per la comèdia més esbojarrada interpretant multitut de pel·lícules i series de televisió, primer amb petites aparicions ifins aconseguir ja papers protagonistes, de fet actualment està triomfant en la sèrie mexicana HEREDEROS POR ACCIDENTE, una sèrie d’èxit en tota llatinoamèrica en que ella interpreta un personatge tant graciós com entranyable.
Sara Montalvo te una mirada única, capaç de passar expressar innocència com ser seriosa o agressiva, amb unes faccions que poden anar de la més gran sofisticació fins a passar per una camperola indígena del Mèxic més profund, a més es una dona que mai es cansa d’aprendre a més de tenir una gran vocació pedagògica, parlar amb ella es parlar amb una jove erudita amb una professió que està passant uns moments molt magres.
SARA MONTALVO.
Son temps estranys per el que sigui, per viure, per ser persona, per respirar, per sentir ... per sentir amb tots els cinc sentits que tinguem i si algú en te més doncs més.
Son temps estranys per tot, però fixa’t que la cultura es la cosa que menys estranya es en aquests moments, perquè sense la cultura ho hauríem estranyat tot, es el que ens ha fet sentir menys estranys o sentir menys aquesta situació , que ens fa sentir més vius, o entretinguts o amb ganes de fer coses, tu diguem a mi si no tinguéssim música o llibres ... bé hi ha gent que està enganxada al telefon, hi ha qui diu que això es cultura, però estar tota la estona veient ... però bé, si no hagués estat per el que tenim a nivell cultural i el que podem fer servir tots els dies ... - aquests llibres, aquestes músiques... - biblioteca, videoteca, música... que hauríem fet? Perquè aquest confinament... això no ho em passat mai nosaltres , això ho van passar els nostres avantpassats fa cent anys, i no tenien tantes coses com tenim ara nosaltres i ho van passar, eh? I ho van passar...
Per mi son els temps que reafirmen la necessitat essencial de la cultura, o som cultura o no som ningú.
Perquè la cultura es a la història, va ser abans i serà el després, per mi es això la cultura en aquests temps estranys.
Si ens podem a pensar, ja a la primera crisi, la de l’any 2008 ja van començar a dir: o es que la gent de la cultura es tindrà de reinventar per poder tirar endavant, però sembl com si només el mon de la cultura estigués obligat a reinventar-se, ja sigui per poder obtenir financiacio o per poder actuar o simplement poder estrenar.
Els que ens em de reinventar som nosaltres mateixos, em d’evolucionar, s’ha de reinventar tot, des de tu mateix, als que manen, els que ho maneguen tot , els que estem dintre... el que sigui... tota crisi... tota era necessita una evolució , reinventar-se es això, que va passar el 2008? doncs necessitem reinventar-nos per reeducar una societat o mostrals-hi altres formes d’arribar a la cultura, perquè com tot evoluciona tant depresa t’estàs enfrontant amb altres tipus d’entreteniment, com que estàs convisquen amb tota aquesta tecnologia ... amb tots aquests canvis al teu entorn has de reinventar-te tu perquè mitjançant aquests mitjans poder arribar igual a la gent i aconseguir el que l’art necessita, que es simplement mostrar-nos el que som, oferir-nos aquesta catarsi que oferim amb les nostres històries ja sigui sentint una peça musical, veient una obra d’art o veient una ficció al davant d’una pantalla ja sigui així, així o així de gran i tu has de saber com et vols comunicar amb aquesta persona si amb això tant petit, mitjà o això tant gran . En la mesura que evoluciona la vida i l’esser humà pot tenir a ma per gaudir.
La forma de comunicar-se es la interpretació, tota una vocació per la que cada intèrpret te un significat íntim propi.
Per mi ser actriu es viure, simplement , d’actors crec que hi ha tres tipus: els traumats, els espontanis - que son els que es dediquen a fer una carrera i de cop es troben fent un curset o un taller i es descobreix que es un talent descomunal i això es el seu - i després hi ha els que son tota una saga, els que tenen el pare, la mare, la tieta... passa amb tots els art , no? En qualsevol disciplina artística han nascut en un entorn molt intel·lectual i artístic ...
jo d’aquests tres soc... ho confesso, soc la traumada, que intento ser espontània i intento estar en un nivell intel·lectual ... per això els que venen de la saga de... tenen aquest avantatge , perquè clar, des de petits que ho han mamat tot, la traumada es la que necessita un reconeixement, perquè te un trauma, hi ha una mena de creença que l’artista necessita un reconeixement del pare, la mare, del altre... això que diuen del ego... que no se que... deixa’t d’històries, el que necessites es una via d’escapada per sortir de tu mateix i la teva realitat, això es entre cometes «el traumat», així que es per mi ser actriu?: viure.
Quan un actor o actriu actua, no només repeteix un text, si no que crea un personatge i la seva història, la seva vida passada.
Es que sento el mar i penso,: es això, moure’m i arribar, moure’m i arribar ... a on? Enlloc perquè es el moviment... m’impulsa el fet d’estar en acció, ser aquí per alguna raó ... veient les onades del mar m’ha vingut aquesta metàfora, d’on arriben? Cap a on van? Al final cap on anem? Ja he dit que per mi es viure, però com? En moviment...
Na sara Montlavo, te una carrera artística que va començar aquí però per coses del atzar l’ha portada a Mèxic, com es pot portar aquesta doble carrera?
Ara malament, perquè quan t’envàs d’un lloc, ja t’has mort, ja no existeixes per aquestes persones, perds contactes, perds amics, no ho dic en el sentit dramàtic, ho dic en el sentit de que perds els contactes, no pots escriure, dir hola, parlar amb tota la gent que has conegut a la teva vida, es estressant, deixem les llavors d’aquestes persones i trobes les llavors de les altres persones, no es només contactes en l’ambient artístic, tant és el que hagis fet fora o el que hagis estat aquí quan hi vas ser, ja sigui en posició o en que fessis fa X anys ... has de tornar a començar de cero i... no ets ningú ... jo em trobo en aquesta situació ara, vaig marxar fa deu anys... vaig viatjar per diferents països perquè vaig buscar aquesta inspiració ... que més podia fer amb la meva carrera? No només actuar, vaig estar un temps dedicant-me a la docència, i vaig estudiar més, perquè volia tenir més eines i apropar a directors, guionstes... tota la gent de cinema apropar-los a la actuació, perquè sentissin que passa quan fas aquest tipus de catarsi, quan t’obres totalment, emocionalment – a part de que es bo per qualsevol perquè es terapèutic i alliberador - perquè necessitaràs saber que necessitaràs per comunicar-te amb els actors, perquè els grans sempre van actuar abans de dirigir.
Per això vaig estar viatjant per aconseguir aquestes eines, vaig ser a LOS ÁNGELES, A PARIS, A LONDRES... a Cuba, a la escola de cinema de Cuba i vaig fer un post grau en direcció d’actors , sempre com a docent sempre reps més del que dones, però vaig notar de que ja havia fet tot el que podia fer en aquest sentit i em xuclava la energia que necessitava per poder crear jo mateixa i impulsar la meva creativitat com a artista i deixar la docència de banda i finalment vaig acabar a Mèxic , fa cinc anys que hi visc, vaig retornar a la meva carrera com a actriu després de donar unes classes de direcció d’actors, vaig posicionar-me, vaig fer pel·lícules, petites participacions , des de films més comercials fins a petits films independents, alguns que he produït, i en les que he fet de protagonista o sèries de televisió i a la darrera ja hi soc com a una dels protagonistes , en una sèrie que s’emet per tot llatinoamérica i esperem que algun dia arribi aquí, però jo el que vull ser una actriu internacional... una artista internacional, moure’m per diferents continents i es el més difícil amb el que m’he topat, vens aquí i has de començar de cero, però de cero vol dir de quan jo tenia vint anys... trucar una porta i a veure si et donen qualsevol cast, per si et volen fer càsting, perquè no han vist el que has fet... i es així es tornar a començar de cero, per això treballar a un país i que el que fas no surti et fa un lleig, perquè a Mèxic si, allà s’ha vist en plataformes però clar, a fora, que passa? Que passa aquí d’on jo soc? .
La interpretació actoral es, encara que no ho sembli una via de dos sentits, l’actor o actriu ofereix al personatge i a la història: veu, cara, gest, afecció, sentiments, passat, present i futur, vida..., en canvi, el personatge, quan es interpretat que ofereix?... tot depèn de l’intèrpret, cada intèrpret es un mon diferent, per el qual cada actor rep del personatge segons sigui com a persona.
Els personatges m’ajuden a entendrem una mica millor a mi mateixa, primer la condició humana, bé jo he viatjat molt interiorment amb els meus personatges, no vol dir que jo tingui un mètode tal o qual, no , a més a més jo cada dia treballo de una manera diferent, no tinc cap mètode a seguir, només un: el de la veritat, has de ser la millor mentidera del mon per fer-te botar a la cadira, fer-te emocionar... sentir coses, es el meu objectiu, es igual com arribi , es igual quin mètode, però si que m’han mogut moltes coses i he explorat molt a través de mi, d’aquesta feina i d’aquests personatges: els meus pitjors dimonis, les meves millors virtuts, entendre’m, tenir més compassió, tot i així hi ha moltes coses que no les he aconseguit o va i ve, vaja que arribo de vegades a ser ZEN total i ja puc muntar un Taj majal, vaja que ja he triomfat amb aquesta pau interior que tots busquem, no... de fet el conflicte es el que ens mou, m’ha fet entendre moltes coses, però particularment a mi mateixa... i la condició humana que m’encanta explorar.
Al cap i a la fi sempre hi ha un dolor, però hi ha dolor en l’esser humà, però hi ha gent que ho exterioritza més o menys... o no entén certes coses i ho fan mitjançant el dolor dels seus personatges, això també passa de vegades que tenen aquesta ràbia, aquesta... però no tothom sentim el mateix dolor, no el sentim de la mateixa forma.
El creador primer te els seus conflictes que no sempre han de ser interns, poden ser coses que ha vist en el seu entorn i pot treballar des de diferents àmbits , ja sigui des de el conflicte intern com de la curiositat per un conflicte que veu però no acaba d’entendre i ho vol explorar amb el seu art , per tant... més que dolor jo parlaria de obstacles i problemes, quan dius als alumnes: quin es el conflicte d’aquest guió, no es quin es el problema d’aquest personatge:, em d’opinar sobre el que s’escriu i el que es fa si no de que, i si hi ha un dolor que has de treure doncs potser en aquella obra sortirà , però sempre es aquest conflicte, que es la paraula que normalment es fa servir, però que jo en prefereixo dir problema.
Com pot afectar aquesta pandèmia que estem vivint a un artista més enllà del fet econòmic?
El tancament tel pots fer tu mateix si tu vols, el que mata es la por i no pas el virus i el confinament es també una oportunitat per treure aquests dimonis, per intentar trobar aquesta llibertat interior que de vegades no acaba de sortir , en el meu cas jo crec que ha estat una oportunitat, no es pas que això te la responsabilitat del que a mi em passi, no, aquí el que et passi a tu no es responsabilitat d’un altre, l’altre pot posat les coses i pot tenir culpa d’això o allò altre, tu tens la responsabilitat d’agafar el que l’altre ha posat, naturalment que hi ha responsabilitats per tot el mon d’aquest problema, del que ha passat i segurament negligències n’hi ha per tot arreu i de molta gent, però es la teva responsabilitat de controlar les teves pors, la teva ment, que no et controli a tu, estar en pau i tenir molt coneixement, intentar ser objectiu, tenir més informació de tot arreu, ser més curiós i en mi, personalment jo si que ho vaig utilitzar, crec que va ser una excusa per perdre’m una mica, sense voler, va ser molt inconscient, vaig treure’m durant tot aquest any, amb aquest soroll tot allò que em feia venir angoixa en el subconscient i crec que han sortit tots aquells dimonis, aquella crisi existencial que feia molt temps que anava guardant, no? Òbviament l’entorn ho facilita, jo també vaig tenir problemes amb la meva família, també vaig tenir pèrdues properes i bé, va ser molt desgastant, molt cansat, espiritualment poder ajudar a que els altres estiguin en pau, però a part d’això, tot el de més, que no es una situació de unes setmanes o un mes, es una situació per bastant temps... ja portem tot l’any gairebé i el que ens queda, es el reconeixement de com podem curar certes coses que no venen d’ara, reconeix que no ve d’ara, reconeix que pots utilitzar-ho per anar més enllà i reinventar-te i sanejar moltes coses que fa falta, aleshores, per mi perdre’m com m’he perdut, per mi es dir: fins aquí, he de començar a prendre decisions rotundes, en certs aspectes de la meva vida.
Espero que a la llarga, això que està passant sigui positiu per tothom, perquè la gent estigui una mica més desperta, no ens queda una altra que aprendre d’això, no hi ha una altra opció, o aprens, o que? Ens lamentem? Ara tenim aquesta «guerra» abans en teníem unes altres, com podem evolucionar i curar-nos i no passar aquests dimonis, aquest verí als que vinguin després, no ja només per els que vinguin, també per tu mateix, clar que t’afectarà, no val allò de: que no t’afecti, eh? No, t’ha d’afectar, clar que si.
Com podem fer d’això un creixement perquè et duri tota la teva vida, fins que marxis, oblidat del anar de ZEN i supermega BUDA, però ho em de passar bé, el temps que estiguis aquí... ho em de passar bé, passar bé vol dir abraçat tant en la tristesa com en la alegria i poder estar bé amb tu mateix .
