SITGES 2025, IL·LUSIÓ ETERNA.
SITGES 2025, IL·LUSIÓ ETERNA.
per Joaquim Parera.
Dijous 9 de novembre, avui comença el festival més nostrat de tots és festivals que es fan i desfan: el festival de cinema fantàstic de Sitges 2025.
M’he despertat i he volgut començar el festival amb força i he decidit que la primera projecció a la que assistiré ha de ser al cinema casino del Prado, vaig a veure un clàssic com un cabàs; FEARLESS VAMPIRE KILLERS també coneguda com EL VAILE DE LOS VAMPIROS de Roman Polansky, copia en 35 mm/mm, meravellosa, com sempre, però... VERGONYA!!! Érem quatre gats a la projecció de una de les millors pel·lícules sobre vampirs; amb uns decorats, una fotografia i uns efectes especials meravellosos.
On és el bon criteri? Les ganes de recuperar els grans clàssics?
En fi, no ens fem mala sang i anem al festival de per se i sa si fa sol.
El festival es va inaugurar amb ASH de Julià Ducorneau un film a estones confós en la seva cronologia però per altre banda un film força madur i emocionant.
Ara anem a passar una mica de por amb SHELBY OAKS de Chris Stucmann, un thriller sobrenatural que combina found fotage amb narrativa convencional, un film sobre possessions totes satànics.
Un altre film és THE HOME de James De Mònaco, ambientat a una residència de la tercera edat amb un noi que ha de fer un mesos de serveis socials i allà descobreix uns secrets terribles
Per altra banda MAG MAG de la excèntrica Yuriyan Retriever ( excèntrica però entranyable) ens parla de llegendes urbanes barrejant amb molt encert terror, comèdia i situacions absurdes.
Es curiós com algunes cinematografies de procedència tant llunyana com es la cinematografia oriental, del Japó, Corea i Tailàndia han arribat propostes francament interessants, divertides i imaginatives.
De Corea em pogut veure per exemple HI FIVE de Kang Hyoungchul un film de superherois totalment desvergonyit destinat al públic generalment juvenil, però que resulta totalment transversal en el que a edat respecte, amb els típics personatges amb personalitats molt diverses però que acaben fent-se amics malgrat tot i que no es suporten, film amb bones intencions que critiquen el messianisme de certs personatges públics, això, amb molt d’humor brètol, e a dir, a la Coreana.
TRISTES TRÓPIQUES de Park Hoon-Jun va ser un thriller francament potent sobre màfies i amb un protagonista amb una particularitat molt especial, un film que va a més i a més i a més....
Del Japó ens van venir propostes força interessants, terrorífiques i divertides com ara DOLLHOUSE de Shinoubu Yaguchi, en aquest film el tema de les nines maleïdes agafa un caire totalment diferent i inquietant amb exorcismes i rituals religiosos i mostrant una nina realment terrorífica malgrat que el film manté el seu bon nivell de diversió, com també divertida es TAROMAN EXPO EXPLOSION de Ryo Fuji, una gran broma a costa de les sèries i pel·lícules sobre robots i monstres gegantins; durant més de hora i mitja el film juga amb tots els arquetips d’aquest tipus de producte, fent mofa i befa i homenatjant-lo, es una caricatura paròdica de un gènere que només saben fer bé els Japonesos, un film que no decau ni un moment i aconsegueix la complicitat de un públic entregat.
En un sentit semblant però amb un caire totalment diferent tenim TRASCENDING DIMENSIONS de Toshiaki Toyoda història cada cop més sorprenent sobre un assassí a sou, un fetiller i un monjo desaparegut en el que res no es el que sembla, una bogeria relaxada i que sap jugar les seves cartes des de un bon començament amb un humor molt soterrat.
I amb arts marcials ens varen portar THE FORIOUS de Kenji Tanigaki, un film amb els mastegots més bèsties del festival, un thriller d’investigació criminal i arts marcials que va fer les delícies del públic, es un film tant emotiu com dinàmic i divertit.
THE COURSE de Kenichi Ugana també va ser un film molt apreciat per el públic, malgrat que deixa alguns punts de la història penjant es un film de JHORROR molt divertit.
De Tailàndia ens va venir UN FANTASMA ÚTIL de Ratchapoon Boonbunchchoke.
Film que comença com una comèdia amb una dona que es reencarna en una aspiradora i que dona peu a situacions francament divertides però que en el tram final del film el caire es torna més seriós i necessari, un film sorprenent en la majoria d’aspectes.
Sortint de la meravellosa àsia tenim Films amb caire més comercial també n’hi ha hagut, com ara LIFE OF CHUCK de Mike Flanagan inspirat en un conte de Stephen King, un film meravellosament poètic i carregat de tendresa, sense essers malvats ni maldat en genera, amb un Tom Hiddleston en estat de gràciai una escena de ball que val més que tot LALALAND amb tot el seu metratge i amb un sentit totalment diferent hi va haver SISU: CAMINO DE LA VENGANZA de Jalmari Helander que reprèn el personatge del film anterior SISU i ens regala un film realment bèstia, clar que ja no ens sorprèn tant perquè ja coneixem el personatge, però així i tot es un film per gaudir de pe a pa i patapá.
De Iorgos Lanthinos ens ha arribat BUGONIA un film divertit i pervers, remake del film coreà SAVE THE GREEN PLANET, però amb una estètica i tractament totalment diferent al original creant un film realment sorprenent i amb una Emma Stone en estat de gràcia.
Després vàrem tenir DRÀCULA per partida doble ( o triple segons es miri) el primer es un producte purament comercial DRACULA: A LOVE STORY ja ho diu diu tot amb el títol, no es realment un film de terror, es una revisió de la coneguda novel·la de Stoker canviant ubicació i amb escenes realment sorprenents amb tocs del Dràcula de Coppola de qui el compositor Danny Elfman en fa un clar homenatge, una gran direcció artística, un film amb una factura impecable i amb referències a la novel·la EL PERFUM, un film com a mínim curiós, un altre Dràcula va ser el film romanès DRÀCULA de Radu Jude, un film de gairebé tres hores amb molt humor barroer en que es fa mofa de les modes, dels vídeos en IA i de tot el que se li posa per el davant, un d’aquests films que un realment no sap que ha vist.
Després, relacionat amb Dràcula vàrem poder veure ABRAHAM’S BOYS, A DRACULA STORY de Natasha Kermani, el film ens presenta un Van Helsing casat amb la Mina i amb qui ha tingut dos fills i ara vivint al mig de Califòrnia, no es pas un film de terror, es un melodrama gòtic americà que parla més aviat de la follia, un film decepcionant en pràcticament tots els aspectes.
Un film una mica inclassificable va ser REFLECTION IN A DEAD DIAMOND del tàndem Hèlene Cattet i Bruno Fonzani, una carta d’amor al la estètica més PULP de la cultura europea dels anys 70, amb una estètica francament fascinant i una narrativa molt sui generis, estranya però interessant.
Un altre film va ser BULK de Ben Wheatley, un film de viatges inter-dimensionals fet amb quatre duros, molta manca de vergonya i que resulta francament estranyot.
Per altra banda del cinema d’aquí varem tenir bons films, el millor va ser se’ns dubte GAUA de Paul Urquijo, alijo, un film sobre bruixeries i bruixes i una societat dominada per el terror clerical i les supersticions i fent referència als mites i llegendes basques amb molt d’encert i sentit de la màgia.
Per altre banda SILENCIO de Eduardo Casanova es un meravellós film sobre vampirisme amb vampires/vampiresses tracta amb molt de humor i diàlegs divertidissims i enginyosos, per contra BALEÀRIC de Ion de Sosa, es un film fred amb personatges que se’t fan odiosos, des de els adolescent fins als adults, pretén ser un retrat generacional i social, però en el film tot sembla massa impostat, des de els personatges fins als diàlegs amb pràcticament cap bon actor.
Totalment diferent es EL ÚLTIMO ARREBATO film que en principi pretén ser un documental sobre el mític film ARREBATO de Ivan Zulueta i acaba sent una seqüela del film que pretén homenatjar.
La cloenda del festival va córrer a càrrec del film de Francis Lawrence LA LARGA MARCHA, també inspirat en un conte de Stephen King ens presenta una mèrica distòpica i repressiva amb una concurs francament cruel en que 50 joves han de caminar mantenint una velocitat constant i sense aturar-se i si baixen de velocitat son sancionats i si s’aturen son assassinats d’un tret, el film però es molt convencional i previsible en tot i cinematogràficament decepcionant.
En fi aquest ha estat un certament molt millor que l’anterior en molts sentits i en el que em tingut moltes alegries i satisfaccions i em gaudit de molt bon cinema i un millor ambient.
No he parlat de tots els films que hi havia ni els que he vist, però crec que he deixat una bona mostra del que em pogut veure.
Això ha estat tot per aquest any, deixo aquí l’enllaç per consultar els films premiats i consultar tot sobre els films vistos enguany.
Així doncs Fins l’any que ve i molt bon cinema.
es escribir aquí...