SITGES2014

SITGES 2014, quan matinar es un art. (Joaquim Parera)

Cada any el mateix, masoquisme pur, fer cues, córrer, passar gana, matinar..., en fi es el festival de cinema de Sitges i ja sabem com va tot plegat, la seva inauguració: REC 4, un film francament dolent, però adequat per inaugurar un festival que es suposa que ha d’estar centrat en el fantàstic, per altra banda el darrer film de Jaume Balagueró, no te el humor desvergonyit dels films precedents, a aquesta darrera entrega manté la nul·la perícia en la direcció d’uns actors ja de per si dolents, amb uns personatges secundaris  tòpics de qualsevol film de “terror” ianqui de segona categoria i una total incoherència narrativa, així es com va començar el festival.

 Pocs títols realment memorables, però els que ho eren o eren amb tots els drets del mon, potser el millor film del festival va ser HARD TO BE A GOD de Aleksei German, film inspirat en la novel·la ES DIFÍCIL SER DEU dels germans Strugatski sobre una edat mitjana instal·lada perpètuament en un planeta que ha renunciat a qualsevol mena de progrés i de saviesa, visualment impactant i nerviós, amb un sentit del humor d’allò més barroer i tres hores de durada que passen amb un sospir, el millor film del festival i potser també del any.

 Una altra joia va ser WATH WE DO IN THE SHADOWS, film dirigit i interpretat per el tàndem nouzelandés Taika Waititi i Jemaine Clement , un fake sobre el dia a dia (o nit a nit, segons es miri)  de un grup de vampirs que comparteixen casa a la ciutat de Wellington a Novazelanda, film realment enginyós, que no decau en cap moment i que dona la volta al mite vampíric de la manera més divertida, el film es va endur amb tota justícia el premi del públic del festival a més de una menció especial del jurat del festival.

 Un altre film “trencamotlles” va ser ZOMBEAVERS de Jordan Rubin en que ens presenta un grup de joves americans, joves, guapos i rematadament idiotes que van a passar el cap de setmana al camp i allà... ELS ATAQUEN UNA ORDA DE CASTORS ZOMBIES!!! Una comèdia esbojarrada, desvergonyida i divertidíssima i també força sapastre.

Per altra banda el film ANNABELLE de John Leonetti es un film més que rutinari, sense cap mena de originalitat , que es pren massa seriosament a si mateix, la seva història: una nina poseida per l’esperit de una fanàtica satanista no te cap mena d’interès, no te valor ni com a mal film.

Tot el contrari va resultar HOUSEBOUND de Gerard Goldstone, un film que comença d’una manera i acaba agafant un camí totalment inesperat, no diré res més per no fer d’espoiler, només dir que es un film que s’ha de veure.

 El film que inexplicablement més expectatives va aixecar (expectatives totalment justificades, tot s’ha de dir) va ser THE BABADOOK de Jennifer Kent, un film ple d’atmosfera, amb una molt bona història i magnífiques interpretacions, un d’aquests films petits però que segur que aviat es faran un raconet entre els aficionats, per cert, aquest film es va endur una menció especial del jurat de manera més que merescuda i un dels premis a la millor actriu per la seva protagonista Essie Davis.

En el terreny més marcià tenim R100 de Hitoshi Matsumoto, comèdia ultrairreal sobre un gris venedor de grans magatzems i la seva passió per el sadomasoquisme, el film però no pren el tema des de la vessant morbosa si no que ho fa des de la comèdia absurda i cafrota amb unes situacions portades al límit de la histèria i amb un final antològic.

Seguint el nostre passeig per Mart també tenim RÉALITÉ de Quentin Dupieux, un film d’humor bojament tranquil que et manté el somriure durant tot el seu metratge i amb un joc de realitat-ficció-somni molt divertit, potser no es el millor treball de Dupieux (dels peus), però assegura rialles intel·ligents.

Un altre marcià es Jean-luc Godard amb el seu ADIEU AU LANGAGE 3D.aquí el director fa una reflexió (diguem-ne reflexió, diguem-ne palla menta o presa de pel segons gustos) sobre la pèrdua del llenguatge i la capacitat de retenir, comprendre i assimilar informació, a mig camí entre la broma pesada i l’analissi.

Fora ja de Mart (però circumdant) tenim MAP OF THE STARS del gran David Cronnenberg un retrat d’un Hollywood decadent i hipòcrita, amb els seus fantasmes interiors , les seves pors i manies, una de les seves protagonistes, la gran Julianne Moore es va endur l’altre premi a la millor actriu per el seu paper en aquest film  en que no dubta interpretar una actriu en decadència, Julianne Moore es un tros d’actriu amb dos ovaris.

Ara ja si fora de Mart tenim YOUNG ONES de Jake Paltrow un melodrama semifuturista al estil de GIANT, però amb molt més baix pressupost i molt “savoir Faire” per part del director i els actors, el film es va endur el premi al millor guió.

 Del ORIENT ens van venir THE WORLD OF KANAKO de Tetsuya Nakashima, un film multigenèric, interessant però que està narrat de tal manera que aquesta història de busca i venjança a base de trets, mastegots, pallisses i tortures podria durar tres hores més i no canviaria gens ni mica l’ha història, per cert no va durar tres hores però de fet els seus 120 minuts ja van resultar certament una mica excessius, el film es va endur el premi al millor actor per Koji Yakusho.

 Del Japó també ens va venir OVER YOUR DEAD BODY de Takashi Miike, un film sobre el teatre, la vida els somnis i  malediccions, molt ben realitzat, una magnífica fotografia, bones interpretacions però amb un ritme lentiiiissim, potser això es el que més fallava a aquesta història de fantasmes.

 I de Honk Kong i de la ma del gra Tsiu Hark ens va arribar també el film YOUNG DETECTIVE DEE: RISE OF THE DRAGON, un film d’aventures, arts marcials, un monstre marí gegant i intrigues de palau, pura diversió i espectacle per veure amb un bon somriure a la boca

 En quant a la aportació catalana i espanyola al festival va ser molt irregular,, el film L’ALTRA FRONTERA de André Cruz Shiraiwa amb Ariadna Gil fent la mateixa cara durant tot el film, de fet fent la mateixa cara que fa en tots els seus films, els film vols ser una reflexió sobre, podríem dir la guerra, però no es el tema central,  podríem dir els camps de refugiats, però tampoc es el tema... de fet el director volia enviar molts missatges, però cap quallava a causa de la seva manca de perícia tant en direcció com en guió.

 ASMODEXIA de Marc Carreté tampoc es que fos gran cosa, aquesta història de possessions que vol donar la volta al gènere i sobreactuada per Lluis Marco no va agradar a ningú.

Per altra banda MUSARAÑAS de Juanfer Andrés i Estevan Roel ens presenta una història molt ben explicada sobre els morts que durant els anys 50 moltes famílies guardaven als armaris, un film de secrets familiars, repressions i moltíssim humor negre torrefacte.

 I el film argentí per episodis produït per els germans Almodovar RELATOS SALVAJES i dirigit Damián Szifron va resultar una més que grata sorpresa, amb unes històries curtes però taxatives, bons actors, bones històries i bona direcció, un film que pot donar a parlar.

 El festival va tancar amb BURYING THE EX de Joe Dante una comèdia zombie sense cap més pretensió que divertir i que es pot considerar ideal per que el públic jove descobreixi el cinema de terror, un film molt divertit que recorda a molts films del gènere de fa més de 30 anys amb el seu sentit del humor i el coneixement del gènere i del cinema en general, després de BURYIN THE EX vàrem poder assistir a una altra projecció antològica: GREMLINS en una còpia Inmaculada, perfecte, amb un so i una imatge que no recordava de quan la vaig veure per primer cop, una bona manera d’acabar el festival i preparar-nos per el proper.

 En fi, no estan tots els films que van ser però un no te espai per tot, i també podria resultar pesat  i no es el pretenem, oi? O potser si? Ara no se...

.