UNA ODISSEA AMERICANA.
ODISSEA A LA AMERICANA.
Per Joaquim Parera.
Dir:_ Christopher Nolan.
Intèrprets: Matt Damon, Anne Hattawy, Tom Holland, Robert Pattinson, Zendaya, Charlize Theron, Samantha Morton.
S’ha estrenat per fi l’esperat darrer film de Christopher Nolan LA ODISSEA, film inspirat molt lliurement en el poema èpic d’Homer en que es narra el retorn de Ulisses o Odisseu, com preferiu a la seva estimada Ítaca desprès de col·laborar en la destrucció de Troia i l’extermini de la seva població.
Bè, fins aquí tot es força conegut, el problema es però que Nolan ha tret, potser involuntàriament qualsevol rastre de veritable emotivitat cosa que fa que ens distanciem dels protagonistes malgrat les seves notables interpretacions. fins i tot en la música una música sense emocions ni leit motivs, ni melodies que es limita a crear atmosfera i res més, clar que això actualment es la tònica imperant
Pera altra banda ha desvirtuat i menystingut molts personatges essencials del poema començant per Atenea, aquest personatge es essencial per el relat, es la veritable DEUS EX MACHINA de tot el poema, es qui desferma la seva venjança contra els invasors de Troia i també qui ajuda a Odisseu a tornar a casa quan es en braços de la deessa Calipso, també es qui guia a Telèmac en la busca del seu pare, qui l’aconsella sota diverses disfresses sobre que fer, amb qui parlari l’ajuda també a créixer com a persona.
Aquest personatge, la divina Atenea al film queda relegada a simple espectadora, una simple aparició sense cap mena de pes a la història.
Un altre personatge maltractat per Nolan es la fetillera Circe, Circe era una poderosa fetillera, e una gran bellesa i intel·ligència que va convertir els homes de Odisseu en porcs i desprès el va retenir al seu costat durant un any.
Al film Circe es retratada com una vella boja i rancuniosa i el seu passatge es despatxat en amb prou feines quinze minuts.
Un cas apart es el pobre Polifem, el passatge del ciclop també queda totalment desvirtuat al restar-li al personatge qualsevol rastre de personalitat i convertint-lo en una simple massa afamada i furiosa incapaç de mantenir cap mena de diàleg amb ningú, a més també s’obvia el fragment en que Odisseu l’enganya dient-li que es diu ningú. L’engany més famós de la història de la literatura esborrat per que si.
Per altre banda la majoria dels actors i actrius defensen molt bé els seus personatges fins i tot en Robert Pattinson, un actor que sembla que ha trencat peres amb l’aigua i el sabó des de fa dècades i que te la virtut de caure malament i que el seu paper com a capitost dels pretendents de la Bella Penèlope ho fa tant bé que l’odies amb molt de gust, tot sigui dit en Pattinson no es pas mal actor.
Per altre banda la actriu escollida per fer de bella Helena... a part de que costa imaginar una princesa de Esparta amb un to de pell tant fosc i una fesomia com la de Lupita Nyong’o, una noia que no se la podria considerar una bellesa tant fora del comú com per ser considerada la més gran bellesa dels temps antics, de fet, te una bellesa indiferent.
Després tenim en Matt Damon, fent un Ulisses ( perdó Odisseu) molt més vulnerable i no tant astut com es suposava que havia de ser, però durant tot el film el veiem com un rei que mira de ser el més just possible i mira de ser el millor company dels seus homes, però potser es massa vulnerable ja que durant la confrontació final a palau no se’l veu la ferotgia que hauria de tenir, aquí el va superar amb escreix en Ralph Fiennes a EL REGRESO DE ULISES.
Per altra banda la Penèlope interpretada per Hanne Hattaway es una dona forta, astuta i preocupada per el seu fill Telèmac i el seu regne.
En quant al Telèmac interpretat per Tom Holland es un noi que no ha vist mon i el va descobrint a mesura que avança la història al temps que va creixent com a esser humà.
El seu personatge va de la paciència i la innocència inicials fins a convertir-se en un formidable guerrer i un futur gran rei.
Però jo trobo també una altra pega, a part de les batalles mal dirigides i fotografiades, massa confoses i amb excessius primers plans( passa a tots els films d’acció de Nolan) que hi ha moments que no saps qui estova a qui.
Però la meva pregunta es: per que es tant poc imaginativa?, tenim tot un mon mitològic al davant i com si res, ni una mica de veritable màgia ni fascinació.
Una altra pregunta, per que sembla gairebé tota la estona sembla que en contres de ser al mar Mediterrani siguem als països nòrdics, per que amb una càmera IMAX de 70mm/mm no s’han aprofitat els colors i les textures molt més i s’ha fet un film tant fosc i descolorit?
En fi Nolan ha fet un film mitjanament espectacular, ben realitzat, però sense el virtuosisme i la espectacularitat que necessita la història, sense cap mena de veritable profunditat per molt discursiva que vulgui semblar, un film molt americà per els americans i ja està.