VIVALDI RECOMPOSED
.
VERSIONS I DISGRESIONS AMB DIVERSIÓNS I VIVALDI.
Joaquim parera.
(crònica del concert celebrat el passat 13 de maig al auditori de Barcelona.)
OBRES: concert per a violí nº2: l’estiu ( A. Vivaldi), simfonia de cambra (D. Shostakovitx, arrengaments per R. Barshai), THE FOUR SEASONS RECOMPOSET Max Ritxter)
INTÈRPRETS. O.b.C., Daniel Hope (Violí)
DIRECTOR: Daniel Hope.
Un no pot esperar grans novetats quan es tracta d’escoltar LES QUATRE ESTACIÓNS de Vivaldi, aquesta es potser una de les peces més conegudes de tot el panorama clàssic , però sempre depara alguna sorpresa, en aquest cas el tractament que li ha donat el compositor Max Richter fent portar la obra cap el seu terreny.
Siguem sincers, Max Ritchter no es pas un gran compositor, sortint de la electrònica recorda molt a Michael Nyman i Phillip Glass però també a aquests compositors que fan bandes sonores per a pel·lícules “indies” en que tota la melodia es un piano interpreta en una mena de bucle tres o quatre notes mentre un violí apareix de tant en tant per fer veure que hi ha una línia melòdica, però també siguem sincers amb Richter i diguem que el que ha fet amb LES QUATRE ESTACIONS DE VIVALDI es un divertit joc en que partint de la partitura inicial ha barrejat elements seus, creant ambients , afegint reiteracions i allargant leit motivs creant així una versió molt juganera de la obra de Vivaldi que et fa gaudir molt, sovint canviant el sentit de la peça, o amb l’arpa que apareix bruscament o amb les violes i els violoncels que amb notes més llargues a poc a poc es van introduint en la melodia original mentre els violins interpreten de forma una més frenètica que de costum.
Potser el problema d’aquesta adaptació es que en cada moviment et fa demanar més i més i de cop - com si d’un coitus interruptus musical es tractés- talla la peça i et deixa amb ganes de més i més, però res.
Per altra banda la direcció de David Hope i el seu violí van aconseguir engrescar el públic ja entregat des de la primera part amb la interpretació del concert per a violí de Vivaldi que després va formar part com a moviment de LES QUATRE ESTACIÓNS i després amb la simfonia de cambra de Shostakovitx, una peça que oscil·la constantment entre la llum i la foscor, una adaptació lliure que va fer l’alumne de Shostakovitx, Barshai sobre el seu vuitè quartet per a cordes i que va convertir en una simfonia per a cordes d’una gran bellesa.
En fi un petit gran concert amb pocs instruments al escenari, que tampoc en calien més i un Daniel Hope demostrant que tenir un ego com unacatedral no està renyit amb un gran talent.