XII premis gaudí.
GALA DELS XII PREMIS GAUDI, UNA GALA PER GAUDIR ( l’heu enxampat?)
per Joaquim Parera.
Hi ha coses semblen que han de ser un mal presagi per un esdeveniment, ja sigui la botadura d’un vaixell, com el TITANIC que va ser de mala estrugança per el mateix vaixell o la aparició de Chiquito de la Calzada que va ser desastrós per el panorama intel·lectual espanyol ( i català).
Per la cerimònia dels GAUDÍ els mals auguris van venir del curtmetratge promocional perpetrat per Eduard Farel·lo i la seva filla Bad Gyal ( que modern), però per sort la gala tenia armes per prou poderoses per contraatacar, per una banda la direcció de Dagoll dagom, per l’altra la frescor, talent i bis còmica de la jove veterana Anna Moliner, que amb un superlatiu sentit del humor va conduir una gala que amb pocs mitjans i molt d’entusiasme fent que les gairebé 3 hores passessin amb un sospir - o una riallada, segons es miri – la entrega va ser, com sempre àgil, els guanyadors van saber administrar el minut que els donaven per fer el seu parlament, per altra banda no es pot parlar en cap moment de premis injustos, cada un dels premis entregats eren més que merescuts, suposo que aquesta es l’avantatge de que les totes les produccions candidates eren petites joies fetes amb més amor i talent que presupost, petites històries sobre petita gran gent, sobre descobriment i lluita, sense grans efectes especials, amb una trajectòria d’èxits per tota mena de festivals i amb una promoció pràcticament mínima i amlgrat això la gent les va a veure, no son « peliculons de cultura europea» comun SI YO FUERA RICO o un TORRENTE, però la gent també vol veure aquest tipus de films, dramàtics , amb humor negre... o que simplement parlin de coses quotidianes i de les pors personals.
El problema del cinema català, com també de la cultura catalana en general es que els mateixos catalans no ens ho creiem, no ens ho prenem seriosament a menys de que sigui la típica cultura de «tieta», ens han ensenyat des de fa molts anys a menysprear la nostra cultura i encara que molts ens la estimem, també hi ha una immensa majoria de catalans – molts d’ells intel·lectuals, o això diuen que son - que li resta importància, que amb la excusa de que no es «universal» la arraconen i mentre s’extasien amb les cançons dels pastors de rens de la Lapònia o els bars de carretera dels Estats Units menyspreen escriptors, pintors i artistes en general d’aquí, perquè no parlen de coses «universals» com ells diuen. Si em de buscar un culpable de la situació de la cultura a Catalunya, potser primer tindríem de buscar a dintre a casa.
Els premis ben repartits i justos van ser per el film ELS DIES QUE VINDRAN com a millor film, per la millor actriu – María Rodrigues Soto – i muntatge, LA HIJA DE UN LADRÓN es va endur els premis per la millor pel·lícula en llengua no catalana, també els premis a millor direcció – Belén Funes - i i guió, Karra Elejalde es va endur el premi al millor actor per MIENTRAS DURE LA GUERRA, Laia Marull es va endur el premi a la millor actriu secundària per LA INNOCÈNCIA de Lucia Alemany, destacar també la difícil elecció per el premi al millor documental, els quatre films tocaven tots temes importants i actuals, els documentals CITY FOR SALE, EL CUARTO REYNO, IDRISSA, CRÒNICA D’UNA MORT QUALSEVOL i PERET, YO SOY LA RUMBA.
La gala va estar amanida a més de números musicals amb muntatges en video a l’estil APM realment fets amb molta gràcia i intel·ligència.
En fi, una gala divertida, que busca amb esperança de temps i finançaments millors, perquè el que es el talent ja el hi es i s’ha d’anar depressa no sigui que s’escapi.
Per més informació es pot consultar a la web de la acadèmia: https://www.academiadelcinema.cat/ca/premis-gaudi-ca/xii-premis-gaudi aquí trobareu tota la informació que faci falta.
I ara a esperar un altre any, a esperar quines expectatives te el nostre cinema, si es podrà enfrontar a tots els reptes que aquest mon l’hi oferirà i que desitgem que en faci front amb valentia, amb ajuda institucional o no.
Quina moral que tenen els nostres acadèmics amb un cinema amb una mala salut de ferro.
